És divendres dia 27, al llevar-me he escoltat per la ràdio que els mossos i els serveis de neteja de l’Ajuntament de Barcelona estaven actuant a la Plaça de Catalunya, quelcom semblant passava a Lleida. La notícia m’ha portat a recordar que ahir al vespre, quan sortia de la feina, vaig atansar-m’hi. Va ser un impuls originat arran de la meva conversa, un parell d’hores abans, amb un alumne de l’Escola Superior de Disseny ESDi que arribava de la Plaça de Catalunya i que es podria sintetitzar en una frase. Va dir-me amb convicció: “els nostres somnis de progrés no són utopies”, al que jo li vaig contestar: “i si ho fóssim haurien de fer-se realitat”, ja que el progrés sols s’assoleix afrontant l’horitzó amb el comprimís, l’ambició, i la determinació de tots, i expressant amb valentia i respecte les opinions; unes opinions a tenir en molta consideració quant són l’expressió dels joves, ja que ells són el futur.
Un cop arribat a la Plaça, vaig dirigir-me cap al centre, he de confessar que em va sorprendre, tant el increment de “precàries infraestructures” que s’havia produït des de la setmana passada, com el deteriorament accelerat de les condicions de salubritat i d’higiene, però a la vegada, si bé era menor el nombre de participants, els joves asseguts al mig de la plaça mantenien la mirada carregada, per un igual, d’il·lusions i de preocupació enfront d’una societat que no els hi atorga les possibilitats de desplegar el seu potencial i traçar el seu propi camí. Es notava els dies transcorreguts i s’identificava aquelles persones que havien convertit la indignació en compromís. Com bé m’havia explicat, un parell de dies abans, la mestra catalana de llengües estrangeres Laura Martínez, es veia amb facilitat la gent que portava dies allà, “debatin, cooperant, cuinant, dormint i compartint lectures, acompanyats per petits grups, que ocupaven àrees perifèriques de la Plaça, que s’havien apropat per passar una estona bevent cervesa i fumant porros”.
Vaig tornar cap a casa pensant que la concentració s’estava allargant massa, ja que la força dels primers dies s’estava diluint i l’ecosistema deteriorant, que fora bo que trobessin altres formes de donar continuïtat als seus missatges i pacífiques actuacions, ja que no es pot perdre el missatge que traspua de l’observació d’aquests joves compromesos, -dels asseguts al mig de la Plaça i dels qui des dels diferents racons es cuiden de prestar assistència sanitària o cuidar dels serveis associats a la concentració. Un missatge que remou les consciencies i ens recorda que no s’han fet bé les coses, que és inadmissible que un 40% dels joves estigui sense feina; que l’edat d’emancipació es situï per sobre dels 30 anys quan al nord d’Europa es produeix sobre els 25; que els hagin fet creure que la bombolla de felicitat en que vivien no era un miratge; que els salaris mitjos es situïn per sota de les exigències de renda disponible d’acord als preus dels bens indispensables; que s’hagi gastat per sobre les possibilitats i que ens hem endeutant excessivament amb uns crèdits que originen que els interessos ofeguen el present, i la seva devolució hipoteca el futur; i que una part dels politics continuí amb les prebendes, com si la crisi no existís. Un conjunt de fets coneguts però que era més còmode, tancats en l’egoisme, ignorar-los i mirar cap un altra costat.
Desprès dels aldarulls d’aquest matí, sembla que la “normalitat” ha tornat a la Plaça Catalunya, el que ha passat avui hauria d’esser un toc d’atenció, no s’hauria de permetre que l’energia positiva que mou els joves aplegats en les places del país es dilueixi o es converteixi en negativa. Caldria que els indignats, que han esdevingut compromesos, siguin capaços d’elaborar un manifest conjunt que incorpori punts concrets i que mantinguin la pressió des de la raó i la no violència. Un manifest amb propostes argumentades i enquadrades en un context global i interdepenent, entenent, per exemple, que la taxa Tobin, que grava les transferències internacionals, sols es pot aplicar a escala global, ja que si ho fes un sols país l’únic que s’aconseguiria és que els recursos no anessin cap aquell país, o que reclamar menys poder del BCE és el mateix que dir adéu a l’euro, precisament la moneda que ens dona estabilitat. També que les propostes no poden menystenir les minories i les nacionalitats, com fora el cas de disposar d’una circumscripció electoral única, ja que sols atorgaria més poder a les grans ciutats; que exigí el dret d’habitatge sols serà efectiu si els preus baixen, i que per fer-ho cal facilitar la sortida, a preus no especulatius, dels estocs de pisos propietats de bancs i caixes, tot comprenent que la fallida dels bancs sols estrangularia encara més l’activitat de les empreses, que generen els llocs de treball, i s’esvairien els estalvis dels milions d’estalviadors. Un manifest que ha d’esser rebut amb positivitat pels responsables de les organitzacions polítiques, socials i empresarials, que han de possibilitar que aquest cabdal de voluntat de canviar les coses sigui el punt on recolzar la palanca que ha de possibilitar sortir de la situació de crisi.
Com recentment em recordava un bon amic “no ens podem permetre que els politics es dediquin a desacreditar-se, ni que els ciutadans veiem sols drets i no responsabilitats, o que ens importi més l’ego que la col·lectivitat”, ara és moment de sumar seny, experiència i rauxa, és moment per assumir, des de la prudència, el talent, la força i la creativitat les transformacions requerides, recordant que no hi castell inexpugnable, i que les utopies d’avui esdevenen realitats en l’esdevenidor.
Antoni Garrell i Guiu
27-maig-2011
Publicat a el diari: elsingulardigital.cat (clic aquí)
