“El món es mou en l’economia financera més que en l’economia productiva (…) No es pot caure en el pessimisme, ni replegar veles i retirar-se a les casernes d’hivern”

La darrera setmana les incerteses sobre la capacitat d’actuació del BCE, la consolidació dels riscos de deflació i els senyals sobre la debilitat del creixement mundial han aflorat novament. Les fonts d’inversió han optat per realitzar beneficis, tot fugint temporalment de les borses. L’actuació dels inversors ha evidenciat, un cop més, que el món es mou en l’economia financera més que en l’economia productiva i que amb molta probabilitat és real que el 90% del total dels recursos financers mundials estén destinats a aquesta roda especulativa, que no genera valor col·lectiu i frena la vertebració del futur. Un fet que qüestiona la viabilitat del model econòmic que s’ha construït en les últimes dècades i que, en tot cas, certifica, per un costat, les enormes dificultats dels ciutadans per progressar, per mirar amb optimisme el seu futur individual i col·lectiu. I per altre, que cada cop és més evident el creixement de les distàncies entre els més rics i els més pobres.

Certament el tercer mil·lenni ens ha portat canvis espectaculars i caldrà canalitzar molts esforços i talents per capgirar una situació que a totes llums és insostenible i inacceptable. Capgirar la situació, superat l’atzucac, posar l’economia al servei de les persones, comporta vertebrar un model productiu capaç de generar llocs de treball, tot entenen que la societat del coneixement, la dels serveis avançats, sols pot esdevenir realitat si hi ha un potent sistema productiu capaç de convertir els avenços tècnics i científics en progrés econòmic i social, i a la vegada un sistema de governança amb la voluntat de redistribuir i adreçar les plusvàlues, d’uns processos cada cop més robotitzats, cap al progrés col·lectiu.

Un progrés col·lectiu que comporta no sols generar treball i disminuir la precarietat. Esdevé fonamental possibilitar als ciutadans planificar el seu futur i dotar-los de la capacitat de progressar econòmicament i culturalment. És imprescindible augmentar el poder adquisitiu de les persones, cal recordar que des de l’inici de la crisi aquest ha disminuït gairebé un 16% a l’Estat espanyol, una realitat que també s’ha fet present en diversos països de la Unió, especialment els del sud.

Assolir el repte de vertebrar un sistema productiu sòlid, capaç de generar riquesa i ocupació de manera significativa i amb fortalesa, per resistir els canvis de cicles dels mercats, exigeix que les empreses i les institucions assumeixin amb plenitud el repte de la competitivitat. Un fet que comporta la recerca de l’excel·lència, i a innovar per fer més, fer-ho millor i de forma diferencial. Una innovació que ha d’anar acompanyada d’increments de productivitat i a la vegada d’acceptació dels riscos derivats del procés de mundialització, que obliga a ubicar-se en localitzacions òptimes. Un conjunt d’aspectes que comporten cuidar el model de producció de béns i serveis de baix valor afegit, que caracteritza el model productiu actual i a la vegada potenciar la transformació de les empreses i el sorgiment de noves, basades en models més intensius en coneixement, en l’ús de la ciència i la tecnologia, per incrementar la competitivitat i guanyar avantatges enfront dels mercats. Un procés indispensable per mantenir i millorar la qualitat de vida.

Un procés de transformació complex condicionat pel deute públic que ronda el 100% del PIB. Sense oblidar que les necessitats de finançament de l’Estat superaran els 242.000 milions en 2015, l’enorme deute públic obliga a destinar quasi 36.000 milions en pagament d’interessos. Una enorme xifra que evidencia la seva magnitud en comparar-la amb el pressupost d’educació (2.273 milions) o el de salut (3.861 milions) o els 25.000 milions (15% menys que en 2014) que es destinaran a les prestacions per l’atur. La situació és complexa, cal acceptar-ho, però no es pot oblidar les capacitats existents.

Catalunya disposa de bases per superar les dificultats. La qualitat de les seves universitats, la capacitat dels centres tecnològics, la dotació de capital humà, l’existència d’empreses amb capacitat d’actuar com a tractores i la seva llarga tradició industrial són una bona base per entomar els desafiaments amb optimisme. Unes capacitats que cal tenir-les molt presents, quan el paradigma d’Àsia, fàbrica del món, comença a trencar-se, llavors guanyen protagonisme els factors associats a la personalització i la proximitat. El canvi de la cultura d’utilitzar i llançar, canvia per la cultura de conservar i reutilitzar.

Hi ha capacitat per superar la complexitat, no es pot caure en el pessimisme, ni replegar veles i retirar-se a les casernes d’hivern. L’opció és aprofitar les oportunitats existents, desplegant tot el potencial i reindustrialitzar el país. Un fet que obliga a generar ecosistemes altament competitius i a la vegada incentivar i primar a les empreses per adquirir la capacitat de competir en el món global. Si tenim capacitat per fer-ho, la pregunta és: per què no ho fem?

Antoni Garrell i Guiu

21.10.2014

Article publicat a Via empresa