La passada setmana el nostre Parlament va votar una resolució en defensa de l’Estatut, davant de l’incapacitat manifesta del Tribunal Constitucional de pronunciar-se sobre la constitucionalitat o no del mateix. Un pas més que evidència el profund malestar del país sobre un text que ha estat aprovat en referèndum pels ciutadans, i que va tenir un precedent inèdit, el 25 de novembre de l’any passat, quan la totalitat dels diaris amb la capacitat de decisió a Catalunya publicaren un editorial conjunt amb el títol “la dignitat de Catalunya“, en què s’expressava la preocupació per la més que probable interpretació restrictiva.
El problema en aquests moments ja no és si l’Estatut aprovat al Parlament Català i a les Corts Espanyoles és o no és constitucional, el tema és molt més greu. La sentencia podria modificar l’equilibri de forces i el rol del propi sistema democràtic: el poder legislatiu, l’executiu i el judicial, ja que és del tot inadmissible que ciutadans no elegits democràticament legislin i esdevinguin no sols en interpretadors de la constitucionalitat o no, sinó en els definidors del model d’Estat. Hom respecta les competències del Tribunal Constitucional com a intèrpret suprem de la Constitució d’acord a l’article 161 de la Constitució. Però tot respectant-lo tenim la impressió que s’estan reproduint models dictatorials on hi ha ciutadans de primera, aquelles que estan per damunt de la voluntat popular expressa en les urnes, i de segona, aquells que estan sotmesos al domini dels primers.
Els ciutadans de Catalunya no poden estar permanent esperant la sentencia d’un tribunal que en 4 anys no ha pogut pronunciar-se, bàsicament per les diferències en quant al nombre d’articles a modificar, una sentencia que es miri com es miri, si es compleix el que s’apunta en les informacions sorgides, serà una involució democràtica que no podem ni devem permetre.
La defensa de Catalunya, la defensa de la democràcia, -atenen que al novembre finalitza el mandat de 4 magistrats escollits pel Congrés de Diputats i que hi ha altres quatre que estan en funcions des de desembre de 2007-, exigeix la renovació dels membres del Tribunal Constitucional. És l’hora de la coherència dels nostres representants en els parlaments de Barcelona i de Madrid. És l’hora de la unitat, és l’hora final, la d’anteposar davant de tot els interessos dels ciutadans i les seves decisions. Cal que Catalunya estigui a la ment i a cor i si s’assumeix el compromís.
En aquesta tasca que obliga a la coherència, els parlamentaris del PSC tenen un paper clau, ja que no poden votar al dictat del PSOE a Madrid i apartar-se a les resolucions del Parlament Català i de la decisió dels ciutadans que els elegiren. De fer-ho, els hi mancarà la coherència i s’esvairà la seva credibilitat.
Els ciutadans volem coherència i lideratge, especialment en períodes difícils que obliga a sacrificis. No es l’hora de les paraules ni dels gestos, es l’hora dels fets, es l’hora de l’Estatut que aprovàrem en referèndum, cap altre retallat i menys reescrit. Els ciutadans de Catalunya tenim que pronunciar-nos i no amagar-nos, i de ben segur que estarem amatents i no permetrem ni que manqui la coherència, ni que no es compleixi el mandat sorgit de les urnes amb el nostre vot, ja que està en qüestió la nostra dignitat com a ciutadans.
Antoni Garrell i Guiu
3 de maig de 2010
