Les darreres setmanes el preu del diner s’ha incrementat significativament, l’euribor ha superat el 2%, i alguns analistes indiquen que pot sobrepassar el 2,75% a finals del 2011. El motiu no és altre que controlar la inflació en els països europeus que han recuperat o augmentant els nivells de producció d’abans de la crisi. Un encariment del diner que frenarà en part la inflació, però alentirà el creixement econòmic, perjudicant les previsions de creixement i de retruc la creació d’ocupació. Un fet indispensable a l’Estat al contemplar els 4,9 milions d’aturats (727 mil a Catalunya). Un nombre d’aturats que no para de créixer i que és inacceptable per qualsevol economia compromesa amb el progrés i la cohesió social. La magnitud de l´atur espanyol es percep amb major claredat al considerar que Alemanya, amb una població que duplica l’espanyola, el nombre d’aturats no arriba als 3 milions, taxa del 7,1%, gairebé un terç de l’espanyola.
La manca de capacitat per capgirar la situació resideix en gran part en creure que els problemes són conjunturals, quan en gran part són estructurals. El progrés té que recolzar-se en pilars sòlids, sobre una forta industria altament competitiva i amb gran capacitat exportadora, mercès a uns alts índex de productivitat, a un alt nivell d’innovació, a una bona xarxa d’empreses de serveis avançats, i a uns marcs reguladors que facilitin l’emprenedoria i l’ajustament a les situacions canviants.
Un d’aquests pilars quant al desenvolupament social i econòmic, és l’energia ja que permet assolir alts nivells de productivitat, facilita la mobilitat; atorga habitabilitat; i marca diferències fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible, i aquells que tenen dificultats per accedir-hi. Cal tractar-la com un recurs estratègic que obliga a accelerar els debats, tenint present la problemàtica del gasos d’efecte hivernacle. Actuar per disposar d’energia amb garantia de continuïtat i a preus accessibles esdevé una de les exigències indefugibles.
Certament no podem oblidar que a Europa gairebé un terç de l’energia elèctrica es produeix en reactors nuclears. Un sistema de generació que és extremadament segur, quan les centrals estan ben dissenyades, construïdes i operades, i es renuncia a prolongar la vida d’aquelles construïdes amb tecnologia obsoleta, però que utilitza un combustible que produeixen enormes danys en cas d’accident. Els recents episodis a Japó ens ho recorden i augmenten les pors al conèixer episodis com el del dijous passat a ASCO, on es produí un abocament d’uns 25 metres cúbics d’aigua contaminada al interior de la central.
Actuar i posar les bases per garantir l’energia del futur és un debat d’avui molt dificultat per la problemàtica de l’energia nuclear, però fundamentalment pel elevat nombre de problemes que avui s’afronten i els canvis dels equilibris i fluxos mundials. Un conjut de problemes que a casa nostra s’incrementent per la manca de recursos i la voluntat de prioritzar el present enfront el futur. Un pacte impossible però imprescindible.
Construir el futur, posant les bases solides pel desenvolupament, obliga a acceptar que el passat no tornarà. Afrontar-ho exigeix la valentia dels governants per explicar amb claredat els problemes, exposar les solucions i traçar el cami amb lideratge. Però també requereix la voluntat de tots i cadascun de nosaltres d’acceptar que gaudir del present no garanteix el futur, i que sense sacrifici i esforços el futur mai serà millor que el present.
Buscar l’equilibri present i futur és ara imprescindible, però hom té la impressió que arreu de l’Estat l’equilibri és asimètric i l’egoisme del present ens fa perdre d’il·lusió amb el futur.
Antoni Garrell i Guiu
30 d’abril de 2011
