Fa uns dies coneguérem el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa 25 anys; una dada que és preludi de més problemes, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum, de pèrdua de competitivitat dels productes industrials, i més dificultats en les exportacions, ja que si el increment de la inflació industrial està arrelada en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes pròpies del nostre baix nivell de productivitat; del diferencial d’inflació; del major creixement dels costos i manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat a la recerca. Una pèrdua de competitivitat que agreujarà més els baixos marges industrials i a la deteriorada balança comercial. El dèficit comercial (superior al 10% del PIB) és un dels problemes importants de l’economia, ja que un dèficit continuat genera problemes a llarg termini per la necessitat d’endeutament, un fet que cal capgirar i que requereix la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important per augmentar les exportacions.
Quant la competitivitat industrial, evidenciada clarament en períodes difícils ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-la com un repte urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot assegurar la participació en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen la rendibilitat, les inversions en recerca, desenvolupament, innovació, les infraestructures requerides i el progrés social.
La competitivitat és la clau del progrés, conseqüentment cal crear els entorns per fer-la possible. Una competitivitat en la que conflueixen el subsistema educatiu; el sistema de recerca e innovació; les infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer, sense oblidar que cal entendre i assumir, tot implantant els canvis requerits, els paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; quelcom que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per ser altament productiu, a perseguir la qualitat, a identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser flexibles, a utilitzar la informació, a tenir una organització disposada a les innovacions, i a saber cooperar per poder competir arreu.
Cal dons un model de desenvolupament basat en empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència es necessari una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual que requereix solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en l’organització i la productivitat.
Efectivament, els aspectes financers són importants tant per afrontar l’expansió internacional com quan disminueix el ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i d’afrontar el futur disposin dels recursos requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat d’afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat.
Per afrontar el problema de la balança comercial cal acompanyar a les empreses mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna. Polítiques adreçades a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, i aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a les empreses que poden generar futur.
Si be les condicions d’entorn són fonamentals, hom no pot ignorar que sols es garanteix la competitivitat fonamentada en alta productivitat, bon nivell d’innovació i d’internacionalització, si l’empresa assumeix la importància del recurs humà, la necessitat de les aliances, el funcionament sincrònic amb els mercats, i implanta una gestió compromesa i participativa.
Estem en temps difícils, però és molt el que es pot fer per minimitzar els impactes i sortint enfortits, però la clau és apostar pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb els mercats.
Antoni Garrell i Guiu
2 de septembre de 2008
Publicat al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast el 2 de septembre de 2008, accés al article clic aqui; Una versió reduida es publixa al diari e-noticies amb el titol: Competitivitat i inflació Industrial
