“Hauríem d’assumir col·lectivament que el capital humà és la clau del futur, conseqüentment, cal incrementar la inversió en formació per sortir enfortits de la crisi”

 

Aquest mes de setembre, els problemes associats al diferencial ingressos-despeses i la superació dels límits de la capacitat raonable d’endeutament omplen els debats i la recerca d’alternatives. Les solucions a les problemàtiques actuals no són evidents. El canvi de cicle de l’economia mundial que s’inicià al 2008 s’ha instal·lat en les societats; el seu impacte, en major o menor grau, afecta a tots els col·lectius, obrint noves problemàtiques que exigeixen solucions diferents a les que s’han anat aplicant fins a la data. Sortir de la crisi requereix aplicar el talent, la vitalitat i l’esforç que caracteritza els essers humans, amb la finalitat de trobar solucions als reptes que afronten els models de desenvolupament i producció. Una nova conjuntura en la qual les persones són el factor determinant. Disposar d’una alta dotació en capital humà esdevé la pedra angular per potenciar el present i vertebrar l’esdevenidor, aquest és un aspecte conegut d’antuvi, per aquesta raó els països capdavanters inverteixen de manera significativa en incrementar-lo. Els Estats Units destina aproximadament el 6% el seu PIB, la UE al voltant del 5% al igual que el Japó.

Malauradament Espanya és un dels països de la UE que menys inverteix en la formació dels seus ciutadans, i a la vegada un dels països on la ciutadania no li atorga el valor requerit. El fracàs escolar, per sobre del 30%, la manca de reconeixement als científics i al seu treball en són evidències. Un fet no arrelat en la crisi i l’endeutament, el problema bé de lluny. Al 2006 la UE a l’avaluar els processos i reptes associats a l’Agenda de Lisboa, -el fracassat full de ruta que pretenia convertir l’economia europea en la més competitiva del món l’any 2010-, va explicar que Espanya ocupava l’onzè lloc sobre 13 països analitzats, respecte a despesa total en formació dels ciutadans al llarg de la seva vida, una xifra que incorporava 5 components: l’escola; l’educació superior; la formació contínua; l’aprenentatge en el lloc de treball; i la despesa dels pares en educar els seus fills a casa.

Amb aquestes tendències no és d’estranyar que Espanya tingui un baix patrimoni en capital humà, un fet també evidenciat abans d’iniciar-se la crisi per un l’estudi de la Zepellin University d’Alemanya, que el situa en 78.000€ per persona, un valor sols per davant d’Irlanda i de Portugal amb 77 mil i 69 mil euros respectivament, i molt inferior al de Suècia i Dinamarca amb valors de 175 mil i 173 mil euros. Una xifra que evidencia el desajust existent entre els fets i les paraules, ja que coincidint les Administracions, les empreses i els agents socials en la necessitat de millorar el capital intel·lectual de l’Estat, les actuacions no van en aquesta direcció, ja que no s’efectuen apostes decidides per potenciar la recerca i la innovació, i molt especialment les associades a augmentar, amb un procés seriós i massiu, el valor del capital humà. Un fet que dificulta assumir els reptes associats als dels països amb un nivell de desenvolupament mig-alt, que obliguen a competir amb els seus iguals, amb els països més desenvolupats, i a no menystenir la pressió dels que estan en vies de desenvolupament.

És moment d’assumir amb plenitud que, addicionalment al marc legislatiu que limita la generació d’ocupació i l’emprenedoria, la baixa dotació amb capital humà condiciona el desenvolupament de noves iniciatives, ja que la qualificació dels treballadors ha quedat obsoleta. La reentrada o l’entrada dels treballadors al mercat laboral exigeix una profunda actualització de les seves competències. La formació es converteix en l’autèntica i imprescindible inversió de futur, per aquest motiu cal estar molt atents i exigir una alta capacitat en la gestió, ja que les disminucions pressupostàries que afronta l’Educació no poden ni han d’afectar al procés educatiu.

Hauríem d’assumir col·lectivament que el capital humà és la clau del futur, conseqüentment, tot assolint, l’eficiència cal incrementar la inversió en formació per sortir enfortits de la crisi, enquadrant-la en el context internacional, que és molt competitiu, en les exigències de la societat i l’economia del coneixement, i en les eines i mètodes disponibles. Una formació que al augmentar el nostre patrimoni en capital humà ens permetrà generar els recursos requerits per tornar els deutes exagerades que hem contret, i garantir alhora el progrés i la justícia social.