“Oblidar que és necessari foragitar l’ambició i obrir la creativitat i la imaginació per capgirar la situació, i evitar l’autodestrucció, és l’assignatura pendent de les conferències sobre el canvi climàtic”

La segona quinzena de novembre es desenvolupà a Varsòvia, amb més de 9.000 representants d’uns 190 països, la 19à conferencia del Conveni Marc de les Nacions Unides Sobre el Canvi Climàtic. Una trobada enquadrada en que aquest 2013 pot ser l’any més càlid des de que es té constància documental sobre les temperatures, i que s’inicià amb un tifó que va sembrar de mort i destrucció les Filipines. Uns fenòmens que, per a molts, guardem estreta relació amb la variació de la temperatura del planeta.

Malauradament la reunió de Varsòvia ha representat una penúltima decepció. S’ha continuat imposant la tendència de preservar els interessos d’unes actuacions que destrueixen l’ecosistema i que ens porten al desastre, tot oblidant la precarietat en que viuen centenars de milions de persones, i també s’ha ignorat que, com explica l’Organització Meteorològica Mundial, l’efecte de l’escalfament global del clima ha augmentat un 32% entre 1990 i 2012; i que les temperatures poden pujar en els propers 90 anys entre 0,3ºC i 4,8ºC.

Sens dubte oblidar que és necessari foragitar l’ambició i obrir la creativitat i la imaginació per capgirar la situació, i evitar l’autodestrucció, és l’assignatura pendent de les conferències sobre el canvi climàtic. Aquest és un fet, però, que succeeix en moltes de les actuacions i polítiques que enquadren el dia a dia de la nostra societat.

Actuacions, o millor dit manca d’actuacions i solucions, allunyades de les preocupacions i desitjos de la societat, són fruit de l’incapacitat dels dirigents d’escoltar i entendre el que està passant. Sense oblidar que moltes de les decisions estan regides per la prepotència i l’orgull de creure més amb la força de les coses d’ahir que en les solucions d’avui, tot negant, a la vegada, que hi ha altres maneres d’entomar el futur, mercès el progrés tècnic i científic, el qual permet afrontar els problemes d’altra manera si es disposa de la capacitat d’innovar.

Una capacitat innovadora que esdevé imprescindible per dissenyar uns models de desenvolupament nous, diferents, menys malversadors i més sostenibles. Models que permetin el progrés econòmic i social, i a la vegada la preservació del planeta per les properes generacions.

Assolir un model diferent, que ens aparti de la cursa actual cap l’autodestrucció, obliga a incentivar amb plenitud la inversió en innovació, conseqüentment posa en evidència la necessitat d’invertir amb el capital basat en el coneixement. Una inversió que cal que no discrimini en funció del volum de l’empresa, ja que en el món global “no és el gran qui es menja el petit, és el ràpid qui es menja al lent”.

Essent clau la innovació per frenar el camí de l’autodestrucció del planeta, esdevenen imprescindibles canvis en les polítiques per incentivar la inversió en coneixement, tal i com desenvolupa el darrer estudi de l’OCDE. Estudi que explica que hi ha una relació directa entre la inversió amb Coneixement i el creixement i la productivitat; entre el valor de les empreses i la seva inversió amb talent, i també entre l’esforç en R+D i la creació d’ocupació estable i la millora de les retribucions del treball. Estudi que conclou indicant que cal canviar els models de foment de la innovació, ja que els models actuals ajuden a les gran empreses multinacionals en detriment de les Pimes.

El planeta Terra està canviat, les condicions ambientals varien, podem ignorar-ho o assumir que més enllà del dia a dia, hi ha un futur que s’està conformant amb les nostres decisions i omissions. Un futur que obliga a canviar, a entendre que les coses es poden i tenen que fer d’altra manera. Uns canvis imprescindibles en un període de compte enrere, el temps s’esgota, no poden demorar-se més enllà de Paris 2015. Arribarem a temps? La resposta, com quasi sempre, depèn de nosaltres, de la nostra voluntat de forçar la política i trencar la immobilitat que ens porten els que decideixen.

Antoni Garrell i Guiu

2.12.2013

Article publicat a El Singular Digital