Brexit
El Brexit s’ha consumat, la crònica d’una associació complexa ha iniciat l’escriptura de les seves ultimes ratlles, les quals no esdevindran senzilles ni ràpides, ja que la relació entre el Regne Unit i la Unió Europea no ha estat mai exempta de tensions, atès que el Regne Unit sempre ha anteposat els seus legítims interessos i ha forçat les situacions per mantenir i incrementar els privilegis. De fet, i en gran part, el referèndum sobre la permanència o no en la Unió, tenia la finalitat, mai dissimulada, d’assolir nous privilegis en un moment, on la complexiitat economia i social en el si d’Europa creix al mateix ritme que ho fan les desigualtats entre ciutadans i les prioritats divergents entre nord i sud
Aquest cop però, el referèndum britànic ha tingut el desenllaç no esperat, ni desitjat, per aquelles que el van promoure per posar de nou a la UE entre les cordes i assolir contrapartides d’una Unió qüestionada per a molts, arran de les taxes d’atur existents, les restriccions quan a dèficit, si bé aquests sols afecta a l’euro zona, el fort endeutament de molts països que frena iniciatives, uns índex de pobresa propi de temps preterits, una Comissió excessivament burocratitzada amb un Parlament de la Unió d’escassa efectivitat… i, el que és més important, les actuacions de molts líders polítics que per justificar-les, sovint compleixes i indispensables però no per això desitjades, s’han dedicat a culpar a Brussel·les de la seva aplicació.
Una Unió Europea no atractiva per a uns, que es suma al ressorgiment de culpar al diferent de tots els mals presents o futurs, quelcom que era propi d’èpoques de restriccions o de futurs incerts, que faciliten el sorgiment de demagogs, unes actituds que malauradament esta calant fort entre certs col·lectius, tot generant situacions on l’indispensable confiança es trenca.
Amb molta probabilitat en èpoques de bonança, de confiança amb el futur, de creixement de la convicció que el demà serà millor que l’ahir i amb un perfil generacional més obert i més jove el resultat del Referèndum hauria estat un altre. És en aquests context hom cal preguntar-se si les preses de les gran decisions, aquelles que condicionen el futur de milions de persones es poden fer ‘en calent’, en moments, on la reflexió serena esdevé quasi impossible al igual que la visualització del futur per les boires del present?. També cal preguntar-se si hom pot condicionar la llibertat de l’altre i els seu esdevenidor sense una majoria folgada que assegura una amplia coincidència col·lectiva quant al futur desitjat?.
En propers dies es parlarà molt del daltabaix econòmic, de la necessitat d’identificar relacions bilaterals que facilitin el lliure comerç i l’activitat econòmica, però crec que es parlarà menys, que es perdrà part del lliure moviment de les persones o que molts britànics fora de la Unió encara els hi serà més complex en un món multipolar, on el volum dels països o unions de països, condiciona la capacitat d’actuació global. Tampoc es parlarà molt de que els vells han condicionat el futur desitjat pels joves, tal com s’evidencia que el 64% dels joves entre 18 i 24 anys va votar ‘remain’ i que el 58% dels més grans de 65 anys van votar ‘leave’. En altres paraules, aquells que per terme mig els hi queda uns 16 anys de vida han condicionat el futur dels qui tenen quasi 70 anys per endavant.
Soc partidari de més democràcia directa, però també soc partidari de que els governs actuïn amb seny i anteposant, amb pragmatisme, els interessos de les persones, dels humans, en el seu conjunt. Decisions importants, que dibuixen el futur col·lectiu, exigeixen amplis concents i no sols majoria simple, un fet que s’evidencia que amb sols 24h més d’un milió de britànics sol·licitin la celebració d’un nou referèndum. Els dos Regnes Units, el del imperi i el de sumar podem fer més, evidenciat en els resultats per districtes electorals s’han fet present. Soc dels qui creu que avui a UK no hi ha hagut cap victòria. res a celebrar, més aviat l’inici d’una situació, que esdevindrà més complexa a curt i mig termini pels britànics que pels europeus de la Unió, aquest és un fet que escocesos i irlandesos ho van tenir clar juts a l’instant on el leave va guanyar.
Antoni Garrell
25 de juny de 2016
Publicat el 27 de juny 2016 al mon.cat
