Aquesta setmana hem conegut que en el segon trimestre l’atur ha crescut en més de 126.000 llocs de treball, una xifra molt llunyana del brutal increment d’aturats del primer trímetre. Una dada que pot ser analitzada com que la crisi ja esta tocant fons, o enquadrar-la en un període que, impulsat per el turisme, sol ser creador de llocs de treball. Si ho fem amb aquesta òptica, cal reconèixer que la nostra economia segueix tenint problemes greus per generar llocs de treball, i que l’ànim, i la confiança, de la iniciativa privada, aquella que realment té capacitat per generar ocupació de forma significativa, segueix mantenint-se en nivells baixos quant a expectatives de rendibilitat al risc associat a la seva emprenedoria, i conseqüentment a generar llocs de treball. Unes dades que no podem ignorar, ja que és tant greu un mal diagnosis com endegar tard les solucions, malauradament un binomi que ha caracteritzat amb massa freqüència les actuacions dels responsables del govern de l’Estat.
Les dades evidencien que la nostra economia no reaccionarà únicament amb la rebaixa del cost del diner i la seva injecció massiva, com ja ha fet el Banc Central Europeu, o augmentant les despeses fins als límits que el dèficit i l’endeutament ho possibilitin. Venim d’un llarg període on hem crescut gairebé un 3% anual, mercès a que el deute extern s’ha multiplicat quasi per 4 en 10 anys, igual que ha crescut el deute de les famílies arribant al 83% del PIB, i de retruc l’endeutament dels Bancs. Unes xifres que expliquen que la ‘riquesa’ dels espanyols es deia a la facilitat d’endeutar-se, mercès a l’euro que facilità l’accés al crèdit a uns tipus d’interès baix, de tal manera que, a l’Estat espanyol, el diferencial interès menys inflació era sovint negatiu.
Espanya ha viscut dels estalvis alies, el creixement del consum intern, la construcció i el turisme amagaven tant la realitat com el baix nivell de productivitat, alhora de competitivitat dels nostres productes.
Les dades del dèficit exterior cridaven a l’alarma però varen esser ignorades, quelcom que no es pot repetir, ja que el model existent està caduc i cada cop més la nostra economia afrontarà la competència dels països emergents. La sortida de la crisi sols s’accelerarà si disposem de productes competitius en els mercats globals. La clau és disposar de productes innovadors, manufacturats amb alts nivells de productivitat i enquadrats en sectors científics i tecnològics emergents (biociència, alimentació, mobilitat, sostenibilidad, robòtica, energies renovables, oci cultural/tercera edat, canvi climàtic, etc), ja que com més consolidada esta la tecnologia o la ciència emprada més difícil és tenir altes cotes de mercat. Per assolir aquest repte, és necessari tant el treball simbiòtic d’empreses, universitats, centres de recerca i administracions, tot reconeixent el baix pes de les nostres exportacions en productes d’alta tecnologia (proper al 1% del PIB) i el petit volum de la major part de les nostres empreses; com afrontar les reformes estructurals requerides (recerca e innovació, mercat laboral, infraestructures, energia, marcs regulatoris, politiques fiscals..), i molt especialment que s’alineïn les voluntats de les patronals i dels sindicats. Tot un conjunt d’aspectes en el que el rol dels governs esdevé clau.
Un escenari complicat, superable si tots els agents assumeixen el seu rol, i molt especialment el govern de l’Estat que no sols té la responsabilitat d’entomar els desafinaments derivats de les reformes requerides, sinó que també ha d’assumir el rol d’aglutinador de voluntats.
És en aquets escenari, on es fa extremadament difícil entendre les darreres declaracions del govern en el marc del requerit diàleg social. Les afirmacions efectuades sobre el document presentat per la CEOE, tot qüestionant la representativitat dels seus dirigents, no són precisament les que ajuden a endegar una via de futur, les que propicien l’aproximació des de la divergència, el sumar voluntats i teixir complicitats i confiances. El govern es va equivocar en el diagnosi sobre la crisi. La tardança en endegar mesures no va ajudar, ara no es pot equivocar novament, el preu seria de magnitud insostenible, ha d’assumir que la clau és generar ocupació i potenciar la competitivitat, i que per fer-ho necessita tant de la voluntat dels sindicats com de l’iniciativa privada. Sortides de to no són la solució, ja que la vida real no és la dels mítings electorals, la de les picabaralles parlamentaries -oblidades al sortir de l’hemicicle o al apagar-se les càmeres de televisió-; igual que l’economia real i la generació de llocs de treball no esta associada a les pujades especulatives de la borsa.
Antoni Garrell Guiu.
24 de juliol de 2009.
Publicat al diari electronic e-noticies, accés al diari un clic aqui.
