“Caldria acceptar que sols podrem afirmar que la crisi escriu els seus darrers passos quan l’atur se situï en taxes per sota de les que hi havia al 2007”
La darrera setmana de juny s’han publicat diverses notícies positives relatives a l’economia espanyola. El ministre de Guindos assegurava que el tercer trimestre el PIB creixerà, i que la taxa d’atur baixarà al segon trimestre, més enllà dels efectes estacionals; també l’INE va indicar que el passat mes de maig els preus industrials pujaren un 1,3% respecte l’abril, 0,8% en taxa interanual. Si les notícies procedents de l’interior han entomat un cert aire d’optimisme, també ho feien les d’organismes o institucions internacionals. L’agència de qualificació Fitch, en la mateixa línia que anteriorment va fer el FMI, afirmava que l’economia espanyola tocarà fons al segon semestre, tot iniciant una lenta recuperació en els propers 2 anys (0,3% en 2014 i 1,1% en 2015).
Unes notícies que no poden amagar que, com també indicava Fitch, l’atur pot arribar al 28,5%, i que seguirà per sobre del 20% els propers anys. Aquest és l’aspecte substancial e inadmissible, ja que amb atur no hi ha futur. Caldria acceptar que sols podrem afirmar que la crisi escriu els seus darrers passos quan l’atur se situï en taxes per sota de les que havia al 2007.
L’atur llastra el dinamisme social, les polítiques encaminades a crear llocs de treball haurien de ser la prioritat de les Administracions, tot assumint, que per crear llocs de treball, esdevé imprescindible l’empenta empresarial, que ha de centrar, amb determinació, la seva mirada en els mercats internacionals, el que obliga per un costat a facilitar que les empreses creixin i a la vegada, especialment les PIMES, cooperin per competir; i per altre costat possibilitar que el crèdit flueixi, que les empreses es capitalitzin, i existeixi un treball sinèrgic i simbiòtic entre els centres de recerca i el teixit productiu per assegurar la innovació i la competitivitat. Fets que obliguen a eliminar les traves administratives per desenvolupar noves activitats, a disminuir la incertesa i la manca de confiança, i a ajustar l’entramat jurídic que està pensat més per les grans corporacions que per les PIMES, les quals són l’autèntica columna vertebral del país, quant a creació d’ocupació i aportació d’ingressos a l’Estat.
Ara bé, aquest aspecte no és suficient. Cal aconseguir que aflori la capacitat d’assumir risc que tenen les persones amb capacitat d’emprendre, cal incentivar i dedicar recursos a que aquestes persones més que dedicar-se a buscar treball es centrin en crear-ne. Cal fer-ho, ja que són els emprenedors d’avui els que, creant ocupació, esdevindran empresaris demà. Uns recursos que ara, no pot haver-hi excuses, poden procedir dels 1.900 milions que Espanya rebrà entre el 2014 i 2015, procedents del fons comunitari de recolzament a l’ocupació dels joves.
Crear ocupació no només obliga doncs a apostar amb rigor i determinació per la indústria manufacturera, i per la indústria en sectors emergents intensius en coneixement, tals com robòtica, la mobilitat sostenible o la biotecnologia, capaços d’esdevenir motors d’ocupació directa de qualitat i tractors d’empreses de serveis avançats. Cal disposar també d’emprenedors i empresaris que fixin la seva mirada en el món; que fugin del localisme que frena; que busquin superar l’impossible gràcies a la innovació constant; que siguin capaços de fer més amb menys per preservar el futur, interioritzant la sostenibilitat com a principi irrenunciable. Persones que treballin en equip amb lleialtat, reconeixent la potencialitat de la simbiosi multidisciplinària i que sàpiguen que les metes diferencials només s’aconseguiran amb esforç, constància, sacrifici i determinació. Aquest és sens dubte un repte a superar, i on el capital humà és determinant, ja que només amb aquestes persones que assoleixin aquests principis, les organitzacions aconseguiran la competitivitat que assegura el futur.
Ara és imprescindible prendre decisions i, com deia fa uns anys Nelson Mandela, d’entomar el propi futur amb “valentia, sense tenir por d’avançar, anticipant-se conscients que la manca d’iniciativa sols porta al fracàs”.
Antoni Garrell i Guiu
1.07.2013
Article publicat a El Singular Digital
