El Parc de Catalunya de Sabadell acull des de la setmana passada l’espai Antoni Farrés i Sabater, el primer alcalde de Sabadell desprès de la restauració democràtica. Un espai presidit per una impressionant escultura, concebuda per l’Agustí Puig, i que reflexa el caràcter i determinació d’aquella gran persona. Per una reunió inajornable a Barcelona no vaig poder assistir el divendres al acte de lliurament de l’espai i l’escultura a la ciutat, per això, ahir dissabte, vaig organitzar-me per anar-hi, percebia que necessitava temps des de que el passat dijous vaig veure des de la distancia l’escultura.
Assegut prop de l’escultura, amb la vista clavada en ella, vaig recordar que cadascun de nosaltres som per un igual present, explicat pels nostres records de les iniciatives afrontades i tasques no abordades, i el futur que sorgirà dels projectes que abordarem mercès a les nostres conviccions i determinacions. Mirant el passat vaig percebre que som més futur, ja que és el futur el que ens aplega i ens esperona, i que per assolir-lo hem de recolzant-nos amb els coneixements i vivències compartides o complementaries del passat. Passat i futur un binomi simbiòtic indissoluble
Aquest caminar permanent, que fuig de la immobilitat esclavitzant i del cofoisme atrofiant, és el que tramet l’escultura d’en Toni Farrés. Sense deixar de pensar en el futur, vaig recordar l’instant en que, com diria en Pla, varem passar de ser saludats a coneguts i que ens portaria amb el temps a esdevenir bons amics. Fou a la primavera de 1998, en un dinar de treball al Vapor Llonch, en que s’analitzava un projecte per trameté valors a la joventut utilitzant un joc de rol que simulava una situació extrema a Sabadell. Recordo que vaig comentar que creia que en un mon global els valors a impulsar eren els d’interacció i cooperació ultraterritorial, tot evitant aquells que potencien la tendència a caure en el tancament en el sí de la comunitat més pròxima al sorgir situacions extremes, un aspecte que no es podia obviar en el joc, atès que el poder transformador de les telecomunicacions i les potencialitats de la ciència computacional, esdevenen elements esperonadors del saber i la innovació, si s’utilitzen per compartir coneixements, des de la pluralitat i la diversitat, sense limitar el debat i la recerca de solucions amb els més propers.
Unes setmanes desprès, en una reunió a l’ajuntament l’Alcalde Farrés, tot recordant el poder transformador de la tecnologia computacional i la digitalització, va explicar-me el projecte que, juntament amb en Pere Monràs, llavors director del Tauli, estaven elaborant per impulsar la recerca i la formació en el camp de la salut. D’aquella reunió que em va permetre conèixer al Dr. Monràs i ajudar a aprofundir, de la ma de Silicon Grafics, a l’Alcalde amb les potencialitats de la realitat virtual augmentada i immersiva aplicades, entre altres, al diagnosi i tractament de malalties o a l’entrenament de personal sanitari. En aquells mesos vaig descobrir la persona inquieta i hiperactiva de l’Alcalde mentre explorava i descobria noves formes d’entomar l’esdevenidor, va ser un període en que junts descobrirem les arrels de l’economia del coneixement, mentre es forjava una solida amistat, i que portaren al Toni Farrés a afirmar que Catalunya seria digital o no seria, i que un any desprès de deixar l’alcaldia, conjuntament amb en Pere Monràs fundéssim el Cercle per el Coneixement, una associació que volia posar al mig del debat tant els pilars de l’economia del coneixement, com les vies per progressar cap un model de desenvolupament més robust i fonamentat en competir per valor i no per cost.
Ja de retorn, al observar la gent, vaig recordar la crisi econòmica, el drama de l’atur, i el poc que havíem avançat cap una economia robusta i compromesa amb el progrés. El sistema productiu té encara pendent possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, tot possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social, encara hi ha serioses dificultats per facilitar l’aparició de noves iniciatives industrials en àmbits emergents capdavanters, i manca voluntat i col·laboració per projectar el territori amb força a tot el món, assumint capacitat de presència i actuació global, tot esdevenint pol d’atracció de recursos humans i econòmics multinacionals.
Ara, al igual que 10 anys enrere, avançar cap l’esdevenidor exigeix caminar amb pas decidit, amb determinació i seguretat, sols fent un pas enrere per agafar nou impuls o repassar l’historia per incrementar la seguretat en les nostres fortaleses i capacitats. Parlant de fortaleses, cal acceptar que Sabadell i el Vallès compleix tots els requisits per ésser un pol d’innovació i generació de riquesa a nivell mundial, ja que en ell es concentra un gran nombre de persones preparades i formades, tot presentat altes taxes de dinamisme demogràfic; la seva excel·lent ubicació possibilita minimitzar els desplaçaments i projectar el desenvolupament cap a la resta del territori català; la seva òptima ubicació per la proximitat al port i aeroport de Barcelona, sens oblidar l’aeroport propi de Sabadell, així com les autopistes i l’accessibilitat a la resta d’instal·lacions aeroportuàries de Catalunya, tot constatant un bon nivell de mobilitat intern, mercès a la xarxa reticular que complementa a les de llarg recorregut; per disposar d’un nombre molt important de centres de recerca de referència, facultats i escoles universitàries, bones bases per recolzar el progrés; també acull un elevat nombre d’empreses nacionals i internacional simultàniament a un nombre important de parcs industrials i tecnològics. Es pot afirmar que per densitat demogràfica, per la disponibilitat d’infraestructures i de sol que permet un desenvolupament harmònic a nivell personal i professional sense condicionats complexes o dificultats insuperables el Vallès ès la punta de llança per conquerir el futur.
Es miri com es miri, les potencialitats de futur son enormes, sols cal activar-les, cooperant en la línia que proposta l’Alcalde Bustos en el projecte de la B30, i caminar amb determinació com feia l’Alcalde Farrés, seguir la seva estela i millorar la seva petjada és el deure que a molts de nosaltres ens va deixar.
Antoni Garrell i Guiu
14 de febrer de 2011.
Publicat a e-noticies.com ; Publicat a asabadell.cat
