Amb l’abandó dels llocs de treball, de forma massiva i coordinada, per part dels controladors aeris de l’Estat espanyol s’ha evidenciat un altre cop la voracitat, l’avaria, i els menyspreu als interessos col·lectius de les minories privilegiades. Un col·lectiu d’unes 2.400 persones amb salaris anuals que multipliquen per 10 el salari mig dels treballadors de l’Estat espanyol, i són els més ben pagats d’Europa a pesar que la xifra de vols que controlen és molt inferior a la mitjana europea segons la Organització Europea per la Seguritat de la Navegació Aèria (Eurocontrol). Persones que no volen entendre que el demà no pot ser igual que l’ahir, i que en la societat global i del coneixement la defensa dels interessos col·lectius finalment està per damunt dels privilegies personals.
Uns controladors que han adoptat una actitud no ètica ni moralment admissible, que no és distant a la d’aquelles minories que amb la seva ambició desmesurada, i mancada de consciencia social, provocaren la crisi econòmica que ha condemnat a milions de persones al atur, tot disminuït la qualitat de vida i les perspectives de futur arreu.
Una defensa de privilegis en un moment on els impactes de la seva actitud a nivell econòmic són enormes, tan pel que representaven aquest dies per la industria turística i el comerç, com en la imatge, ja prou deteriorada, d’Espanya en el mon; un fet que es constata al analitzar com la premsa internacional tracta la noticia, i les insinuacions d’alguns mitjans angloamericans relatives a que l’executiu espanyol, al igual que en altres problemàtiques, ha deixat allargar un conflicte i ha ignorat la previsibilitat del final, atès el posicionament dels controladors evidenciats en els retards de les operacions aèries que es produïen, de forma sistemàtica, en els darrers mesos. Però si milionàries són les pèrdues econòmiques, encara són superiors els danys intangibles sobre la marca Espanya i els mecanismes que mouen les actuacions de les persones, ja que la constatació de la vulnerabilitat de les il·lusions, de la impotència enfront de l’anonimat, i de la fragilitat de les iniciatives, perduren i condicionen les actituds al mínbar la confiança que potència la capacitats d’assumir riscos per vertebrar el futur, un recurs imprescindible en les relacions i la interdependència humana.
Certament el govern, aquest cop si, va entomar amb celeritat el problema, La convocatòria del Consell extraordinari de Ministres i la declaració de “l’estat d’alarma” ha possibilitat el inici de la resolució dels greus problemes ocasionats pels controladors aeris. Però la solució donada, que no es pot prolongar excessivament, no amaga la dificultat de substituir-los d’un dia per l’altre, ni tampoc que ells són responsables del greu atemptat que han comes contra les llibertats de les persones i cal que el pes de la llei caigui sobre ells. Però el que es més important, hauríem d’assumir la obligació de meditar i analitzar els models de governança que disposem actualment a nivell local i global, ja que vivim amb normes excessives que frenen la iniciativa, però a la vegada son insuficients tan per acabar amb les minories privilegiades com per dinamitzar l’esperit emprenedor, ja que no s’ajusten als nous escenaris en que es desenvolupa l’activitat econòmica i es recolza el progrés social.
Des de 2007 hem iniciat una nova singladura a nivell planetari, ho férem utilitzant les normes i procediments d’una època que no tornarà, cal reconstruir tot l’esquelet en que es sustenta les activitats i la convivència. Episodis com els atacs al deute sobirà dels estats, les especulacions financeres, l’empobriment i el sorgiment de la pobresa en àrees on estava superada, i la vulnerabilitat evidenciada per les actuacions com la dels controladors en són alguns del molts exemples. La pregunta avui igual que el divendres continua sent la mateixa: fins quan ignorarem les evidencies i començarem a sincronitzar el present amb les exigències del futur?. Al meu entendre la resposta la trobarem en la dificultat que tenen les noves generacions en accedir als llocs de responsabilitats, ja que l’espècie humana i la gent més gran, aferrant-se al càrrec, segueix oblidant que l’únic que no canvia en l’univers es que tot canvia de forma permanent i continuada, un fet que implicar evolucionar i adaptar-se.
Antoni Garrell i Guiu
5 de desembre de 2010
Publicat a e-noticies, el dia 5 de desembre 2010
