Fa uns mesos en un dinar amb el president Samaranch, va dir “Els jocs de Beijing seran els millors de la historia de les Olimpíades modernes: una organització impecable, i un alt nivell esportiu”; l’experiència contrastada del Sr. Samaranch va fer inqüestionable la seva afirmació per la resta de persones que compartíem taula. La Inauguració el dia 8 va esser d’una bellesa sorprenent, combinant harmònicament passat i pressent, projectant una Xina moderna i fent oblidar al món les contradiccions pròpies del règim xinès i el seu qüestionable model de desenvolupament i progrés; la important participació, 204 països o millor dit Estats; i les marques que ràpidament s’assoliren amb proves espectaculars, com l’inoblidable carrera de natació 4×100 amb el triomf americà en l’últim metre tot rebaixant en 4 segons la marca anterior, són evidencies de l’excel·lència dels jocs i que el lema “Un mon, un somni” semblava fer-se realitat de la ma del moviment olímpic.
Un moviment que aplega a tots els pobles -sense discriminació d’ètnies, cultures o llengües-, amb l’ideal comú d’esforç i pau per avançar plegats cap l’esdevenidor, tot apartant les diferències i fugint de les discrepàncies. Un somni en un món que, desterrant les confrontacions armades, fes permanent la suspensió temporal de les guerres que acordaren 800 anys abans de Crist el rei que governava Olimpia i els seus enemics per facilitar el desenvolupament d’activitats esportives, un acord que possibilitava el cessament per uns dies de les hostilitats, treva olímpica, i desenvolupar les competicions esportives. Uns jocs, una treva, que es celebraven cada quatre anys a Olìmpia amb la primera lluna plena posterior al solstici d’estiu del hemisferi nord.
Malauradament des de 1896 en què el baró de Coubertin amb el lema “mens sana in corpore sano” endegava novament les competicions, les treves olímpiques difícilment s’ha respectat, i els jocs olímpics no són més que un miratge en un món convuls ple de conflictes que, menysvalorant la vida humana, no fan més que defensar els interessos d’uns amb la raó de la força. Ni suspensió temporal de conflictes ni cap rubor en començar-ne de nous sembrant destrucció i mort, com ha succeït a Georgià, on les forces russes responen a la violenta l’agressió georgiana sobre Osetia del Sud, una part del seu propi territori que funcionava autònomament mercès a les forces russes d’interposició, no han dubtat en atacar amb contundència desmesurada bombardejant Geòrgia primer i envaint-la desprès per evidenciar la seva capacitat i determinació. Una confrontació que posa en evidencia la feblesa de la Unió Europea per evitar una guerra i la seva dependència energètica que li condiciona les actuacions. Es que algú pot imaginar-se que passaria avui en dia si el russos tanquessin el subministrament de gas a la Unió?.
Evidentment la dependència energètica és un escull, però també ho és la falta de coincidència dels diferents Estats de la Unió, i la manca d’una sola veu en política exterior, en conseqüència la incapacitat Europea per assumir el rol que li pertoca en el mon, un rol que no es pot limitar a restaurar els que altres destrossen imposant la raó de les armes en contrapunt a la força de la raó. El món necessita l’esperit de concòrdia, de progrés i pau que va inspirar als fundadors de la Unió animats per desterrar la barbàrie viscuda en les dos guerres mundials.
Manca de coherència i força per evitar un conflicte anunciat desprès de la inacabada guerra del 1991-92 quan Osetia del Sud i Abjazia es declaraven independents de Geòrgia, si be ningú ha reconegut la seva independència, i la reiterada oposició Russa a la sol·licitud de Geòrgia d’entrar a l’OTAN, un fet que Rússia no admet tant pel que representaria quant a bases militars com de pèrdua de influencia en un territori d’importància estratègica pel transport energètic. Conseqüentment, el fi d’hostilitats, aconseguit per la UE representada pel president Sarkozy, es sols una treva en la lluita per l’hegemonia d’un territori estratègic per occident però irrenunciable per Rússia i el preludi de nous enfrontaments.
Si el conflicte Georgià ha evidenciat les mancances Europees, també s’ha evidenciat, un cop més, la inoperativitat del Consell de Seguretat de l’ONU, i altres organitzacions supranacionals. El món ha canviat i les estructures que varen servir-nos per superar les problemàtiques derivades de la segona guerra mundial ara són inadequades i no permeten frenar la barbàrie ni garantir el desenvolupament humà en un entorn de cooperació lleial fugin de les armes i la destrucció, caldria dons assumir-ho i treballar per dissenyar e implantar-ne de noves.
Amb l’esclat de la guerra molts podran dir que ‘Un mon, un somni’ s’ha fet miques abans de començar, que les Olimpíades no són més que un aparador i un gran negoci gracies al patrocini, al que representa quant a projecció del país amfitrió i als drets de televisió. Un negoci i una despesa immensa en un món ple de misèria, -algunes fons indiquen que el cost de l’Olimpíada de Pequín pot assolir els 26.000 milions d’euros-, però els que ho afirmen es neguen a somniar i en conseqüència a acceptar que sols imaginant amb valentia es podrà redefinir el món i guanyar la seguretat en justícia i pau, fent-ho fonamentant la interrelació que els humans ja buscaven, fa quasi 3000 anys, a Olimpia i que hem de seguir buscant encara que la tasca sembli impossible.
Antoni Garrell i Guiu
13 d’agost de 2008
Aquest article es publicà a diari electronic e-noticies el dia 13 d’agost de 2008
