(Versión en Castellano del Articulo)
A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió.
Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats.
Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta.
Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola.
Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor…..…….. (Article complert SET EIXOS PER VERTEBRAR EL FUTUR)
