El governador del Banc d’Espanya en el seu discurs al Consell de Govern del Banc començà indicant que ens trobaven amb un clima econòmic molt diferent als dels darrers anys, arrel de la simultaneïtat “de tres pertorbacions de gran abast: increment dels preus del petroli, d’altres matèries primeres i dels aliments; empitjorament de l’economia americana; i turbulències financeres”, eren la confirmació de que les coses s’agreugen tal com els ciutadans perceben dia a dia. De la lectura del discurs, tot assumint que ens espera un parell d’anys complicats, em va quedar el convenciment de que tenim una bona base per afrontar les dificultats al recordar que en aquest període la demanada exterior neta va nimbar els efectes de la disminució de la demanda interna, tot mantenint-se el creixement de les exportacions a pesar del enfortiment del euro enfront el dolar, una evidencia de la importància de disposar d’una economia oberta amb capacitat d’exportar productes als mercats mundials, el que obliga a posar l’èmfasi en la industria, entenent que és la industria amb alts nivell d’internacionalització i amb productes innovadors la que permet mantenir els creixements basics més enllà de turbulències o situacions conjunturals.
La situació és complexa, les darreres dades indiquen un creixement del PIB pel 2008 prop del 1,5%, un punt menys que la mitjana de la U.E., mentre que la inflació puja, pot situar-se per sobre del 5%, una xifra superior a la dels països amb qui competint ocasionant pèrdua de productivitat. L’acumulació de dades negatives, han portat finalment al president Rodriguez Zapatero a reconèixer, en la presentació de l’informe econòmic del 2008, que el PIB creixerà per sota del 2%, a l’ abril encara mantenia una previsió del 3,1%, tot insistint que “estem en millors condicions que altres vegades per superar aquestes dificultats i per sortir enfortits d’aquesta fase“. Essent cert que estem en millors condicions no és menys cert que Espanya és més vulnerable que altres països arrel del fort endeutament, la necessitat de finançament exterior, la forta dependència energètica i una manca de productivitat.
Conseqüentment per sortir de la situació i tornar al creixement que garanteix el progrés caldria, sense ignorar la realitat, deixar de parlar de la crisis i renovar els esforços per modificar el model econòmic, ja exhaurit, que hem gaudit des de mitjans dels anys 90, que amb creixements propers al 3,5% ha permès la creació de gairebé 6 milions de lloc de treball. Una renovació que obliga a pensar en altres sectors per continuar creant ocupació d’acord a la globalització, ja que sols creant ocupació es pot garantir el benestar i el progrés dels ciutadans.
La reassignació de recursos humans cap altres sectors obliga a una forta inversió en formació per garantir la ocupabiilidad, és a dir a dotar-los dels coneixements per poder afrontar les exigències del nou sector. En aqueta línia cal tenir present que cal canviar els models de protecció en els períodes d’atur per incrementar la ocupabiilidad de l’ aturat, la necessitat de reforma queda palesa si s’analitza l’Euroíndex laboral IESE-Adecco de fa uns mesos on s’indicava que mentre la Unió Europea és gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 euros, a Espanya són sols 479€. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a assolir la productivitat. Una xifra que cal també contextualitzar-la en que Espanya és el país que més diners dedica a subvencions als aturats
Si per garantir la ocupabiilidad en nous sector es requerit formació, també caldria entendre cap on és te que focalitzar aquesta formació, tot interioritzant que si be l’economia del coneixement genera ocupació basada en processar informació i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, no es pot oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes cada cop més complexos. Avui les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari originant que disminueixi, en els països avançats, l’ocupació industrial associada a grans series i de productes de baixa obsolescència, però no es pot oblidar que els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost.
En conseqüència al afrontar els desafiaments de la desacceleració o de la crisis del model de creixement, cal posar èmfasis en el binomi formació i industria com a clau de progrés, tractant-lo de forma singular i preferencial, entenent que sols amb ell la capacitat creativa i els esforços donen el seu màxim rendiment.
Antoni Garrell
Barcelona 24 de juny de 2008
…………………………………………………………………………………………………………….
l’article fou publicat al diari electronic e-noticies.cat el 24 de juny de 2008, acces al article
