Aquesta darrera setmana ha estat complexa per aquells que se’ns fa difícil ignorar les senyals en l’horitzó. Els informes i les noticies relatives al nostre entorn no criden pas a l’optimisme, especialment si considerem les fonts i la seva capacitat d’encert, i recordem que tard o d’hora les coses acaben passant si es menyspreen, ometen o ignoren els avisos.
És ben cert que en els darrers mesos els mercats financers han evidenciat que la situació espanyola es distanciava de la portuguesa, grega i irlandesa. El propi Jean-Claude Trichet ho afirmava aquesta setmana al reconèixer que la credibilitat internacional d’Espanya ha millorat mercès als ajustos efectuats; tot recordant que encara hi ha pendents importants reformes estructurals. Aquest fet no amaga que la taxa d’inflació interanual ha assolit el 3,8% a l’abril, quelcom que ens fa menys competitius, i em recorda que, des de la creació de la unió monetària, el increment de preus a Espanya respecte a Alemanya s’apropi al 20%. Una pèrdua significativa de competitivitat on no si val l’excusa del increment dels preus de l’energia o de les matèries primeres, ja que en origen són per a tots iguals. Ni tampoc pot amagar que el PIB espanyol no creix amb la força requerida per generar ocupació, ni que les prediccions de Brussel·les el situen en un baix 0,8% per enguany (la meitat de mitjana de la zona euro) i en un 1,5% pel 2012, xifres molt per sota de les previsions del govern de l’Estat i que avalen les afirmacions de que les taxes d’atur seguiran per sobre del 20%, el que obligarà a més sacrificis per poder complir els ineludibles objectius de dèficit. Uns sacrificis que exigeixen buscar l’equilibri entre les despeses per mantenir el present i les inversions per conquerir el futur.
Quant al present, esdevé necessari retallar les despeses; superar les barreres que possibilitin guanyar competitivitat i generar llocs de treball; facilitar l’aflorament de l’economia submergida, probablement d’enorme volum, ja que sols així s’explica que amb un 20% d’atur no tinguem conflicte social; i disposar de models productius capaços ajustar-se amb rapidesa a les realitats canviants del mercat mercès a ser flexibles, i assumir la corresponsabilitat al vincular, el progrés professional a la productivitat, el compromís i l’aportació als resultats. En aquest context, cal considerar les afirmacions del Sr. Gónzález Páramo, membre del comitè executiu del BCE, que afirma que el mercat laboral espanyol és el “més ineficient e injust d’Occident”.
Quant al futur, hem de tenir present la importància de l’Educació, la formació, i la col·laboració universitat empresa, però també que és precís un recolzament decidit per guanyar pes industrial, disposant d’una industria clarament orientada a l’exportació. Es pot afirmar, apropiant-nos de les paraules d’un bon amic industrial, que competint en un mon global, sols és la industra qui pot crear ocupació de forma significativa.
Present i futur ha esdevingut una equació de difícil solució, és cert que les politiques d’austeritat perjudiquen la recuperación económica, i que es requereix més despesa pública, especialment per ajudar a crear llocs de treball. Però també és cert que venim d’uns anys que tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, emprant l’estalvi d’altres països, i que tenim un excés d’endeutament, uns 300.000 milions d’euros en opinió del Banc de Santander. Ara no hi ha alternativa, hem gastat més del que podíem, és hora de pagar els deutes, és hora d’estalviar i treballar més, cadascu d’acord a les seves posibilitats i fuguint de l’injustia d’incrementar l’esforç dels més febles.
Amb aquests escenaris sols amb sacrifici, esforç, talent i imaginació el progrés és factible i s’allunyarà la realitat esclavitzant. Per aquest motiu soc incapaç de comprendre les polèmiques aferrades en l’egoisme, inclús les pròpies de les campanyes electorals, ni de comprendre a aquells que per dibuixar el camí deprecien les hipòtesis de futur que presenten els experts, i tampoc a aquells altres que volen donar solucions pretèrites al problemes nous. S’ha d’acceptar que cal anticipar-se amb valentia i fugir de les propostes de tots aquells que segueixen actuant creien que el riu tornarà a la mateixa llera.
Antoni Garrell i Guiu
15 de maig de 2011.
Publicat al diari digital el singulardigital.cat el dia 16 de maig de 2011, accés aquí