Amb les notícies de les darreres setmanes que no criden a l’optimisme i frenen la iniciativa, a nivell individual i col·lectiu, he llegit aquest dies el document “España en la era de la innovación”, editat per la “Fundación de las Cajas de Ahorros”. És un document que permet redescobrir les raons de perquè Espanya afronta la crisi amb debilitat. I el que és més important: algunes de les raons per les quals ens costarà recuperar el ritme del creixement i la generació d’ocupació. Un informe que, enquadrat en l’anàlisi de les polítiques pressupostàries, permet afirmar que no estem fent bé els deures per sortir millor de la crisi.
En efecte, el document explica que si bé l’R+D se situà en el 1,35% del PIB en 2008, encara estem molt llum de la mitjana Europea, que és del 1,85%. També explica la distància existent entre la universitat i l’empresa, en indicar que menys del 30% dels que generen avenços importants s’apropen a la universitat per desenvolupar les seves patents. A Europa, el percentatge supera el 40%. És un important escull si considerem que sols el 45% de la R+D+i de l’Estat és finançada per les empreses, mentre que en el conjunt de la UE s’assoleix el 66%, i que sols 2,5 investigadors de cada mil treballen a la empresa privada quan a la UE són 3,9 per mil.
Haurem d’esperar per conèixer els resultats del 2010. Però si coneixem les dades del INE del 2009, que indiquen que per primera vegada des de 1994 la inversió en R+D ha disminuït, igual que el nombre de investigadors. I només Navarra, La Rioja i Aragó les varen augmentar. També les empreses van aplicar un decrement del 6,3% en les despeses en R+D+i. Una tendència negativa recollida també en els pressupostos generals de l’Estat del 2010, que disminuïren en 5,5 punts la despesa en R+D. I empitjora aquest any ja que disminueixen en un 7,38%, situant-se en imports similars a l’any 2007. Certament, és un fet d’enorme influència per a l’esdevenidor com va denunciar, a mitjans de febrer, la “Confederación de Sociedades Científicas de España”.
Aquesta reducció pressupostària ens aparta de la societat i l’economia del coneixement. També ens allunya de països com Alemanya que, malgrat les retallades que ha efectuat, ha incrementat el pressupost en recerca en un 7%, o països com Suècia, Dinamarca i Finlàndia que la mantenen al voltant del 3%. Són decisions polítiques del govern de l’Estat que ens distancien del països més avançats i del camí del progrés.
És ben cert que en els darrers anys es va fer un esforç important en prioritzar el R+D+i, certificat en que Espanya se situés a la novena posició en el ranking de producció científica mundial. Però de poc ens serveix ocupar aquesta posició si no som capaços de convertir el progrés científic en llocs de treball i creixement econòmic. Ho demostra que presentem 33,4 patents EPO (European Patent Office) per milió d’habitants, xifra llunyana de les més de 700 del Regne Unit o de les més de 300 d’Alemanya. La feblesa de l’esperit emprenedor, l’absència de polítiques realment engrescadores en la creació d’empreses, i la manca de continuïtat entre el mon científic i tecnològic amb el món empresarial són problemes crònics a resoldre.
Cal, doncs -trencant fórmules obsoletes i actituds endogàmiques-, solucionar aquests aspectes cabdals per poder competir en l’economia globalitzada, que fonamenta la seva competitivitat en un model altament competitiu i intensiu en coneixement. Un model on Espanya té encara un llarg camí per recórrer ja que, a la baixa col·laboració de les universitats i els centres de recerca amb les empreses, se suma que el nostre teixit productiu no és d’alta intensitat en contingut tecnològic. Un fet inqüestionable si es considera que sols el 5% del valor afegit brut és generat per empreses d’alta tecnologia, o de tecnologia mitja-alta.
Les coses no s’han fet bé. Per afirmar-ho sols cal considerar l’elevada taxa d’atur 20,5% (mitjana de la UE 9,5%), o que un 43,5% (20,4% de mitjana europea) dels joves de menys de 25 anys estan aturats. Cal rectificar. I podem fer-ho perquè tenim un bon potencial i enormes oportunitats de millora. Però per fer-ho cal exportar més, ser més productius i posar èmfasi en la innovació. Per assolir-ho, cal treballar en la línia establerta l’any passat a l’Estratègia Estatal de Innovació, també coneguda per E2i, que persegueix situar la transferència de coneixement com a element central de les actuacions per possibilitar que els avenços científics i tecnològics arribin al sistema productiu. I, a partir d’aquí, impulsar el canvi del model productiu actual dotant-lo de més capacitat competitiva.
Hem d’eliminar els tòpics relatius a que la recerca -a les universitaris i centres de investigació- està impregnada d’una cultura burocràtica, sense motivació per l’excel·lència i la cooperació, i acceptar que és imprescindible la cooperació estreta i continuada del mon científic i l’empresa. És en aquest context que caldria analitzar i, des de el meu posicionament, recolzar amb entusiasme i generositat el projecte de la B-30 que, des de fa uns mesos, s’impulsa des del consistori, presidit per l’alcalde Bustos, de la ciutat de Sabadell. És un projecte que agrupa més de 20 municipis amb la voluntat de definir, desenvolupar i executar una estratègia conjunta de col·laboració entre Universitats, centres de recerca, empreses, organitzacions socials, sindicals i administracions.
La capacitat exportadora i de generació de riquesa d’aquesta àrea és notòria (sols cal analitzar la seva contribució a les exportacions i al PIB a nivell de l’Estat -més del 4%-). Però el que és encara més important és que disposa de les bases requerides per continuar sent capdavantera i esdevenir una zona d’innovació i generació de valor referencial a nivell mundial. Tant sols cal fer efectiva la cooperació i coordinació requerida tot implementant el model de governança escaient.
La potencialitat d’aquesta zona ja va ser explicitada al 2002, en un estudi efectuat pel Cercle per al Coneixement, que analitzava les comunicacions relatives a persones, mercaderies i dades, la capacitat demogràfica i de formació dels seus ciutadans, els parcs tecnològics, les universitats i empreses implantades, i els instituts de recerca que al llarg d’aquest espai desenvolupen la seva activitat. I eren realitats que conduirien a que al 2003, des de la Generalitat, es definís el projecte MEDARC Catalonia presentat per Artur Mas, llavors conseller en cap, tot afirmant la voluntat de desenvolupar-lo a la següent legislatura. El projecte, que no fou assumit pel govern del President Maragall, situava com a element nuclear del Corredor Mediterrani del Coneixement els municipis de la B30.
La bonança econòmica que es visualitzava al 2004, i el miratge de la riquesa fictícia, avalada per l’alta taxa de generació d’ocupació, amagaren la feblesa del model de creixement, i no generaren les condicions per convertir el projecte en realitat. Ara les condicions són unes altres, i l’enorme potencial dels 20 municipis és una de les palanques bàsiques per construir el futur generant empreses, creant ocupació i convertir el progrés científic en PIB. No s’hauria de permetre que la iniciativa -ara amb nou impuls- es freni. Tenim uns antecedents que hauríem d’aprofitar ja que poden ajudar a minimitzar els temps, i construir de nou, aprenent de les iniciatives precedents desenvolupades amb èxit o d’aquelles que no l’assoliren.
És hora de sumar, d’enfortir-nos col·lectivament i progressar cap a un model de creació d’ocupació i riquesa sòlid i robust. Per aquest motiu, donar suport al projecte de la B-30 esdevé una obligació indefugible ja que mira el futur recolzant-se i potenciant el present.
Antoni Garrell i Guiu
16 d’abril de 2011.
Publicat al diari elsingulardigital.cat a la secció tribuna (per accedir-hi fer un clic aquí)
