El passat divendres dia 11 varem conèixer que la taxa d’inflació interanual a febrer es situà en un 3,6%, la subjacent en 1,8%, augmentant a la vegada el diferencial amb els països amb els qui competim, una dada que es suma al increment del preu del diner dels darrers dies. Sens dubte una noticia dolenta que augmentarà les dificultats de la nostra economia per competir en els mercats globals, conseqüentment créixer i generar ocupació.
La realitat és tossuda i, dia darrera dia, s’evidencia la necessitat de canvis significatius en el nostre model productiu i social; uns canvis que han d’ésser a la vegada culturals i actitudinals, ja que no podem aplicar les solucions de sempre als problemes que avui ens envolten. La crisi inicialment financera s’ha transformat en social, ja que s’ha emportat per endavant una bona part del teixit productiu debilitant enormement la capacitat de generar ocupació. Les noves ocupacions hauran de sortir fonamentalment de noves empreses, industrials i de serveis, que actuaran en sectors d’aplicació intensiva de coneixements. No podem confiar en aquelles que vertebren la seva viabilitat en subvencions o ajudes per minimitzar el impacte de la despesa ordinària.
Retornar a creixements significatius, com han fet la majoria de països europeus, exigeix recuperar la confiança amb el futur, un fet escàs si atenem que l’estalvi de les famílies s’ha incrementat molt des de l’inici de la crisi, passant del 10% de la renta disponible al 2001 al doble al 2008, gairebé 6 punts més que la mitjana de la Unió que es situa en el 14%. Com recuperar la confiança esdevé la pregunta clau, i sens dubte no hi ha una sola resposta però el que és ben cert és que el govern de l’Estat en té una gran part de responsabilitat, reconeixent els problemes i marcant el camí per superar-los; tot despertant il·lusions i gestionant amb eficiència i eficàcia els recursos disponibles .
Però si el govern té una part important de responsabilitat, cal també que tots treballem de forma proactiva; sumant esforços i acceptant els riscos associats a la emprenedoria i a la incertesa, ja que tots, en més o menys grau, tenim la nostra part de responsabilitat, ja sigui per acció u omissió, en la creació dels problemes que ens han portat a la crisi que sofrim. Per aquest motiu, cal que tots contribuïm en la solució, tot possibilitant que sorgeixin projectes que integrin la iniciativa pública i privada. Iniciatives públiques amb participació privada gestionades amb òptims criteris quant a generar rendibilitat de les inversions en els mercats globals.
Diners públics i gestió privada, amb la vista posada en el mon i en els avenços tècnics i científics són els instruments per avançar cap l’horitzó. Un horitzó que exigeix modificar la realitat aportant les solucions òptimes als problemes concrets que són a la vegada oportunitats. Unes solucions que han d’esser ex novo, és a dir, creant solucions prèviament inexistents que considerin a la vegada tant les problemàtiques d’avui, com els aspectes ambientals, econòmics, socials, productius, antropològics i de sostenibilitat, que condicionen el present i dificulten el futur.
Es requerit treballar de forma creativa, desenvolupant processos i adoptant actituds que permetin superar les barreres externes, ja siguin aquelles pròpies de l’entorn cultural, ambiental, productiu i econòmic, simultàniament a les barreres internes o psíquiques que s’han forjat en la inseguretat per la falta de confiança, coneixements o en els hàbits adquirits. Avui cal no sols aprendre a adaptar-se al nou entorn, és necessari desaprendre i desterrar moltes de les pautes que guiaven les nostres passos.
En l’actual conjuntura, sols sortirem de la crisi si es potenciem les iniciatives publiques-privades i treballem allunyant la negativitat, tot aplicant el coratge requerit per assolir els objectius fitxats, fent-ho amb humilitat però segur de les capacitats i potencialitats que tenim.
Antoni Garrell i Guiu
14-febrer-2011.
Publicat al singular digital, clic aquí. el dilluns 21 de febrer 2011
