Amb la represa de l’activitat, la majoria de converses s’inicien parlant de les vivències i percepcions del mes d’agost. Un denominador comú és que, si bé es veia un volum significatiu de persones, els restaurants i els comerços no estaven plens i que la majoria de persones controlaven més la despesa innecessària. Una sensació generalitzada és que l’estat del benestar, o servies públics gairebé gratuïts com l’educació, la salut i les pensions de jubilació estan amenaçats. Hi ha la percepció de que els pilars europeus en que es fonamentà la cohesió social i el model d’igualtat d’oportunitats poden desaparèixer. La crisi ha evidenciat que aquest progrés pot ser reversible, si no es capgira la situació, al disminuir els recursos disponibles de l’Estat, i incrementar-se a la vegada els recursos necessaris arran de l’envelliment de la població i la disminució de les tasses d’ocupació.
Menys recursos que obliguen a retallades pressupostàries, quant a Espanya encara caldria invertir molt més en sanitat, en incrementar les pensions, que en molt casos són de vergonya, en recerca i innovació, en millorar l’eficàcia del nostre sistema educatiu, i, molt especialment, en ajudar als emprenedors que són la llavor de les noves empreses i de la generació dels llocs de treball del demà. Es cert que cal reformar l’estructura de despesa de l’Estat però en cap cas es pot desmuntar l’estat del benestar que caracteritza a la nostra Europa, ni minar la inversió en futur. Un difícil trencaclosques que obliga a l’austeritat i a la simplificació de les Administracions.
Ara bé, siguin quines siguin les reformes, sols es pot capgirar la situació si som capaços de generar ocupació, guanyar productivitat per ser competitius, i incrementar les exportacions per equilibrar els comptes. Uns reptes que obliguen a reformes de gran abasts sabent que ens afectaran a tots i que ens canviaran els paradigmes de la immutabilitat o irreversibilitat de les fites assolides. Unes reformes que varen ser afrontades anteriorment en altres llocs i que els hi han permès disposar d’unes bases més solides per remuntar la crisi. Una recuperació incerta, molt condicionada pels estímuls temporals que s’han aplicat però que han permès, segons les dades dels organismes internacionals d’anàlisi econòmic, que, a excepció d’Espanya, les grans economies no estiguin en recessió al tancament del 2010. Una evidència de què les dràstiques mesures preses pel govern de l’Estat no són suficients ho evidencia l’elevada disminució de les vendes de cotxes del passat mes, la nova disminució de l’índex d’activitat mensual calculat per la Federación de Estudios de Economía Aplicada, la caiguda de l’activitat industrial i la tassa d’atur que, com indica el Fons Monetari Internacional, “és en l’Estat en que més ha crescut, 10 punts percentuals, sense oblidar que tassa de desocupats dels joves s’ha duplicat superant el 40%“, un atur que sols disminuirà si la nostra economia creix.
Caldria acceptar que segueixen pendents les grans reformes estructurals, unes reformes que sols seran efectives si el govern les efectua amb determinació assumint el cost polític de fer-les, hom recorda al canceller Schröder i els problemes polítics arran del seu programa Agenda 2010, o amb un gran pacte polític amb la majoria de partits. Dos opcions gairebé impossibles ja que no es detecta en el govern la voluntat d’afrontar amb plenitud les mesures impopulars associades als canvis, i a la vegada, la majoria dels partits, estan més preocupat pels seus interessos que per la solució del problemes reals de la ciutadania.
El govern és qui té la part més important de responsabilitat, tot assumint que voler estirar les legislatures, quant són requerides noves prioritats i nous horitzons que s’aparten substancialment dels criteris inspiradors del programa amb qui es va accedir al govern, és gairebé una missió impossible. Conseqüentment és en escenaris radicalment diferents, als que s’atorga la confiança de govern, com es l’actual escenari en que estem immersos, voler esgotar la legislatura, o prolongar el període pre-electorals, com es el cas de Catalunya, si bé es legítim no es ètic.
A Catalunya, també a l’Estat, necessitem obrir una nova etapa amb un govern sorgit de les urnes i no de pactes per la governabilitat o el poder. Un govern que centri la seva activitat en: dinamitzar l’economia de forma integral i amb una clara aposta per les iniciatives i centres de decisió propis; en incrementar la capacitació del capital humà i la seva ocupabilitat; en possibilitar la mobilitat per incrementar la competitivitat i facilitar la conciliació de la vida professional i familiar; en la generació de nous coneixements amb un decidit recolzament a la recerca; una clara aposta per la sosteniblitat i el medi ambient; en l’eficiència en la despesa publica; i en sumar voluntats per recuperar la il·lusió col·lectiva.
No facilitar atorgar la veu a la ciutadania amb celeritat, no ajuda a sortir de la crisi, i si bé és legítim es distancia molt dels principis ètics que han de regir els governs i la governança.
Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 4 de setembre de 2010.
Publicat al diari electronic e-notices.cat (accés aquí)
