Fa 3 dies que centenars de milers de catalans de tots els indrets del país, d’ideologia sobiranista, independentista, autonomista, federal, regionalista, o simplement demòcrates indignats per la sentencia del Tribunal Constitucional, ens varem concentrar al Passeig de Gracia encapçalats amb la frase: Som una Nació, nosaltres decidim. Fou una manifestació transversal arrelada tant en les conviccions democràtiques com en la indignació per la sentencia del Tribunal Constitucional que, passant pel damunt de la voluntat expressada en referèndum, negà, amb retòrica obsessiva els trets diferencials del col·lectiu de persones que amb llengua, historia i cultura pròpia configuren una nació mil·lenària. Una sentencia sorgida més de les conviccions personals preconfigurades que des de l’objectivitat exigible a tot magistrat.
Una sentencia que provoca indignació, ja que vol amagar la realitat de la nació catalana. Catalunya no és un invent sorgit de la restauració democràtica ni del pacte constitucional del 79, com ho són alguna de les ‘comunidades autonomas’ que sorgiren per descafeïnar o amagar les nacionalitats històriques existents en l’Estat espanyol. Un Estat que s’allunya del federalisme, que podria aplegar-nos, i alimenta d’independentisme que ara creix més per l’ofensa, la incomprensió i l’espoli, que per conviccions culturals o arrels històriques.
Avui per avui, els ciutadans de Catalunya majoritàriament no són independentistes, molts es poden sentir còmodes en una nació sense Estat sempre que es disposi d’un elevat grau d’autogovern; ara bé, també cal reconèixer que l’opció d’Estat propi és la desitjada per un 21,5% dels catalans, 8,5 punts percentuals més que fa 5 anys, i puixant . Aquesta realitat no amaga que si la nació catalana no cap en la Constitució, sols hi ha dos alternatives: modificar-la i progressar en el federalisme, o caminar cap a la independència sumant voluntats per assolir la amplia majoria requerida, ja que baixar el cap i renunciar al dret de decidir, és quelcom inadmissible per coherència amb llegat històric del que som dipositaris, i les convencions democràtiques en què es sustenta la convivència i la vertebració del futur, el politics no poden ignorar-ho i menys desprès de la manifestació del dissabte passat, han de prendré bona nota de la voluntat expressada i assumir-ho, de no fer-ho no ens representaran.
La manifestació del dia 10 a Barcelona no pot ésser tractada com un fet conjuntural, com foc d’encenalls, el seu lema: Som una Nació, nosaltres decidim, ha d’estar present i obliga a obrir un nou període que haurà d’ésser fundacional, entès com aquell en què es senten les bases del futur i s’estableixen les regles d’interacció. Un període que requereix identificar les fortaleses i debilitats, en què estableixen fites i sumen voluntats. Un període en què hi ha simultaneïtat entre la definició del futur, i la gestió del present sorgit de l’Estatut mutilat.
Un període llarg, en què el no es poden ignorar els condicionats del teixit social català, ni els associats a la resta de l’Estat, ni tampoc els propis de la vertebració europea. Per tant, caldrà facilitar canvis d’actituds internes, i disposar de capacitat i voluntat contrastada per a pressionar i condicionar el govern de l’Estat espanyol, sense aquesta capacitat les dificultats s’incrementaran i l’avenç cap l’autogovern esdevindrà un camí democràticament impossible.
Estem a pocs mesos de que els Catalans ens pronunciem novament, aquets cop en les urnes, per escollir el nou Parlament, conseqüentment els nostres governants. Uns mesos de campanya electoral que no haurien d’endarrerir l’assumpció de compromís en aquets nou període que cal iniciar quant abans, sense menystenir la greu crisi econòmica i la manca de recursos que complica encara més les actuacions i altera les prioritats. Fora desitjable que aquest mesos fossin els mínims possibles, i que el moment en que els Catalans ens pronunciem ho fem massivament, d’acord tant a les propostes i posicionaments de cada opció política, com en la seva capacitat de lideratge i credibilitat. Una decisió en la que haurem de posar indefugiblement Catalunya al mig del anàlisis de les diverses opcions, per encertar el camí en aqueta cruïlla historia que vivim.
Antoni Garrell i Guiu
13 de juliol de 2010.
Publicat a e-noticies.cat el dia 15 de juliol de 2010
