Molts som els ciutadans que ahir teníem la ment en el que passava, o podia passar al hemicicle del Congrés dels Diputats a Madrid, sabíem que havíem arribat al llindar del precipici, que podíem precipitar-nos-hi. Si passava, la situació econòmica i social podria empitjorar encara més a Espanya, posant-se a la vegada en seriós perill la recuperació econòmica Europea i de retruc la pròpia Unió. Arribar al precipici era sens dubte inevitable si consideren que el govern de l’Estat va menystenir la importància de la crisi que dia a dia creixia a nivell mundial, de dos anys de polítiques inconsistents que feien créixer l’endeutament, de negar-se a afrontar les reformes estructurals requerides, i de manca de polítiques d’ajut directe a les petites i mitjanes empreses que són la base del nostre teixit productiu, tal vegada per no recordar que la millor política social és fomentar la creació d’ocupació.
Ahir, si no s’aprovaven les mesures que el govern proposava, els mercats haurien castigat seriosament a Espanya, i cal recordar que el futur no és possible sense el concurs dels mateixos, ni sense el compromís de Xina, avui reafirmat, de mantenir les seves posicions en el deute Europeu. Per tal calia que els diputats assumissin un clar compromís amb els ciutadans i amb l’esdevenidor, que fugissin d’interessos partidistes, de polítiques de terra cremada, del “com pitjor millor”, i amb la mirada posada en el compromís i els ciutadans efectuessin un exercici de grandesa moral i compromís social. Una problemàtica que va comprendre Convergència i Unió, i que amb criteri d’Estat va possibilitar, amb la seva abstenció, l’aprovació de les mesures. Un exercici que mereix el nostre reconeixement i agraïment pel compromís que no amaga, tal com varen expressar amb rotunditat i claredat el Sr. Duran Lleida al Congrés i el Sr. Artur Mas a les jornades de Sitges, la manca de confiança que tenim els ciutadans en la capacitat del govern per guiar-nos cap la sortida del laberint en que estem.
Les mesures que s’aprovaren són doloroses, inevitables, arrel de les actuacions efectuades, també insuficients, ja que sols frenen l’endeutament però no senten les bases per a un nou creixement i una aposta decidida per incrementar la capacitat productiva i exportadora de les empreses, i la dotació del capital humà del país. Mesures que hauran d’anar seguides de la requerida reforma laboral, que el govern haurà d’afrontar amb urgència sense recolzament parlamentari i amb mínimes possibilitats de diàleg i consens social. Una reforma que hauria de tenir especial cura en facilitar la contractació dels milers de joves ben preparats i amb il·lusió d’aportar el seu potencial.
En les pròximes setmanes i mesos, ens juguem més que el futur, ens juguem el ser o no ser, viurem moments difícils ja que estem com pujats en un vehicle que es mou per una carretera plena de corbes i amb gel al paviment, per aquesta raó necessitem el millor pilot i els millors professionals en cada lloc, i més que polítics requerim d’estadistes que actuïn amb la mirada posada en l’horitzó. Aquesta és una exigència indefugible que tots hem d’assumir convençuts de la força de la democràcia i del talent i la il·lusió d’un país que sols espera el lideratge requerit per conquerir el futur.
Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2010
Article publicat a e-noticies.cat
