Els ciutadans europeus que creiem en la Unió, finalitzarem les celebracions del 9 de maig, dia d’Europa, amb el cor agraït al ministre francès Robert Schuman que, al 1950, presentà la proposta que incentivar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, origen de la nostra Unió. Una celebració que, encara que no verbalitzi, no ignora que el Tractat de Lisboa, que entrà en vigència l’1 de desembre de 2009, no eliminà tots els tractats precedents com feia el projecte de Constitució Europea, ni recull, o parla, de la bandera europea i del seu himne. Un Tractat fet a mida per superar el no francès i holandès, i vencé les reticències poloneses i italianes, però que a pesar de les limitacions, fou un pas més en la voluntat dels 27 de seguir avançant cap una Unió molt més forta que la que associada al desenvolupament econòmics, o la moneda comuna.
Una celebració matisada per la critica situació de moltes famílies per l’augment del índex de pobresa en països europeus, un índex que segons Moody’s, encapçala Espanya per el seu dèficit fiscal i la tassa d’atur. Una Unió Europea plena d’incertesa, tant per la manca de recolzament dels qui no acaben de fer una aposta ferma i compromesa amb ella, com pels especuladors financers que, als darrers dies, han atacat l’Euro a l’ombra de la greu crisi grega, els problemes persistent, i no abordats, del model productiu espanyol, i la debilitat de l’economia portuguesa. Una diada que finalitzava amb la mirada esperançada posada en la reunió de ministres a Paris.
Una reunió del Consell de Ministres d’economia i Finances de la Unió Europea, que ens portava, ja en la matinada d’avui dilluns, l’excel·lent noticia de l’acord de creació d’un mecanisme permanent d’estabilització financera que podrà mobilitzar fins 750 mil milions d’euros. Una resolució que sembla que evitarà que la problematica grega arribi a altres països amb economies febles, i que segueixen sense empendre les necesaris reformes estructurals o tenen greus problemes originats pel dèficit o l’atur.
Sens dubte una xifra enorme atès que el deute grec estimat per a final d’aquest any és de 330.000 milions, però que, amb tota probabilitat, pren en consideració el deute de Portugal i les possibles necessitats financeres d’Espanya, països en els que tenien la mirada posada ‘els llops especuladors’, probablement els mateixos que hauran guanyat centenars de milions amb les pujades de les borses europees, (14,43% l’Ibex35, un 10,37% la de Lisboa, un 9,66% el CAC-40 parisenc, un 5,30% el DAX-30 de Frankfurt). Uns guanys sobre els que tindria que aplicar-se tota la capacitat impositiva de forma concertada, ja que no és legítim ni ètic que, en pocs minuts, les actituds especularies assoleixin aquest tipus de beneficis a esquenes de les pèrdues de molts petits inversors i de l’esforç que, sens lloc a dubte, tindrem que fer els ciutadans per poder sortir de la crisi que s’inicia, de forma silenciosa i quasi imperceptible, al desembre del 2006 amb la fallida del banc Califòrnia Ownit Mortgage Solutions especialitzat en hipoteques de baixa qualitat.
Els 750.000 milions són un sí inequívoc a l’Euro, a la Unió Europea. Un sí que evidencia que junts podem, i a la vegada que cal més agilitat en la pressa de decisions, ja que si l’acció concertada hagués arribat abans, menys foren els recursos requerits i menys els guanys dels especuladors.
(10 de maig de 2010)
