Aquest estiu és una constant, en totes les trobades amb els coneguts i amics, voler oblidar la situació de crisis que vivim, defugint de les converses que requereixen considerar la situació global, tot donant per garantit que el proper setembre serà especialment complicat per les empreses i per la generació de llocs de treball. Hom té la convicció que hem oblidat que els humans tenim una enorme capacitat per canviar les tendències, mercès a ajustar les nostres actituds i conviccions, de tal manera que el futur s’escriu dia darrera dia, sense donar res per garantit, excepte aquells aspectes que matemàticament són inqüestionables, però això afortunadament pasa molt poques vegades, i quan pasa sempre és per la seqüència de fets previs, de la qual són corresponsables, que han portat a una situació indefugible i incanviable.
Es ben cert que sense els marcs legals i administratius ajustats als nous paradigmes i exigències de la globalització, la societat del coneixement i la liberalització dels mercats, -que en cap cas volen dir baixar la guàrdia quant a la lluita per la sostenibilidad, la redistribució de la riquesa i el dret del treball i dels treballadors-, les accions són més complexes; també és cert que en els cas de l’Estat Espanyol les autentiques reformes segueixen pendents, un fet que no sols dificulta el futur sinó que mina el coratge i les il·lusions que fan possible canviar la no desitjada “lògica successió dels fets”. Mentre la crisi s’expandeix, transversal i verticalment, en la societat espanyola el govern no acaba d’assumir el risc de les profundes i necessàries reformes, els sindicats, o alguns dirigents sindicals, semblem sovint més preocupats dels drets dels treballadors amb contractes fitxes que pels centenars de milers de joves que lluiten per guanyar-se un lloc de treball i traçar el camí del seu futur; i una patronal, o millor dits alguns dirigents empresarials, que sembla algunes vegades haver oblidar la importància del capital humà, l’esperit de risc de l’activitat empresarial, la necessitat d’entrellaçar esforços i sumar complicitats.
Unes reformes necessàries que requereixen de visió de futur i generositat, ja que els moments que vivim són excepcionals, obligant-nos a mirar el passat buscar referències com recuperar l’esperit de juny de 1981 quant govern, patronal i sindicats, amb la complicitat de totes les forces politiques, signaren l’acord que, emulant els pactes de la Moncloa, permeteren frenar la destrucció empreses i llocs de treball, i endegar la senda de la recuperació econòmica.
Però mentre el pacte socioeconòmic no arribi, mentre la legislació no s’ajusti las nous requeriments, mentre la banca no faciliti el necessari crèdit per l’activitat econòmica, mentre milions d’aturats esperin la seva oportunitat de treball,…, soc dels qui crec que no podent resignar-nos i hem de tenir confiança en la nostra capacitat de modificar l’esdevenidor, ajustant el nostre comportament, mercès a la nostra formació, empenta, capacitat de sacrifici i esforç, -el be més preuat dels humans-, ja que si ho fem, si passem de la convicció a la responsabilitat podem capgirar la tendència, conseqüentment, foragità la manca d’il·lusió i la resignació, que omple les ments i el cor de molta gent que accepta com un fet invariable e inevitable les dificultats enormes de la popera tardor.
En aquets context no es pot oblidar, hauríem que posar-los en valor, els signes de canvi de tendència dels països que han assumit amb visió de futur i amb compromís les dificultats: treballant més, ajustant horaris, essent més productius, alterant les prioritats, ajustant els marges, potenciant els sectors intensius en coneixement, sens oblidar aquells intensius en ma d’obra, optimitzant els procediments per ser més productius, administrant amb cura, sense malversar cap recurs, fent dels períodes d’atur moments de potenciació del capital humà amb plans de formació; Tampoc podem oblidar la potencialitat de les persones, especialment en els moments difícils, per axó, una mirada introspectiva permet afirmà que el nostre país ara te el nivell de formació millor que mai ha tingut, si be que és sensiblement millorable, que disposa d’unes infraestructures millorables però que permeten una bona mobilitat d’informació, mercaderies i persones, que disposa d’una solida base empresarial i d’emprenedoria amb un alt nivell d’obertura, i també unes universitats modernes compromeses amb la recerca la innovació i el desenvolupament del país.
No hi ha motiu per acceptar la infal·libilitat de les tendències, no hi ha motiu per acceptar que la tardor serà extremadament complicada, que ho serà, si d’una vegada per totes tots i cadascun de nosaltres interioritcem la necessitat d’autoexigir-nos el màxim nivell d’esforç i innovació en el nostre treball de forma continuada, creixent-nos en les dificultats; si desenvolupem la capacitat d’escoltar i aprendre, tot valorant les nostres capacitats i superant les limitacions tot obtenint la polivalència; si assumim que tot es pot fer de forma diferent i millor, en especial si creiem i confiem en les potencialitats del treball en equip multidisciplinari i plurals, si fem nostre la màxima de que el futur és el nostre punt de trobada, i exigim amb vehemència que les administracions ens facin les coses fàcils.
Ara és hora de d’alçar la vista, de no caure en el desànim, és hora d’emprendre el viatge cap el futur, transformant la convicció en l’acció derivada de la responsabilitat, és hora, manllevat les paraules al poeta Joan Maragall, “ de no perdre mai el nord, de no deixar-se du’ a la tranquil·la aigua mansa de cap port”, cal afrontar risc, no esperar de lideratges aliens, i d’assumir cadascú el seu rol per canviar un futur no escrit.
Antoni Garrell i Guiu
10 d’agost de 2010
Publicat a e-noticies.com, acces al diari amb un clic aquí
