Avui s’ha completat el període que inicià en Felipe González el 28 de setembre en entrevista a la Cadena Ser. Un període en la que hem vist per un costat com s’han fet omnipresent les lluites pel poder, ja sigui per retenir-lo o per assolir-ho i, per altre, com la desmemoria s’accentua, tot oblidant tant les raons per les quals vàrem tenir que votar per segon cop, com que a l’Estat l’assumpció de responsabilitats polítiques pels afers de corrupció és quelcom no assumit.
La finalització d’aquests període, 28 setembre a 23 d’octubre, comportarà que Mariano Rajoy continuï a la Moncloa i és configuri un nou govern. Després de quasi 12 mesos de govern en funcions i sense entomar els problemes que dia a dia afronten els ciutadans, España tindrà un govern fruit, com molts afirmen, del ‘mal menor’. S’obrirà un nou període arrelat en primer lloc en la resistència del president Rajoy a dimitir, a pesar que les setmanes posteriors al 20D van posar en evidencia la seva incapacitat de forjar aliances i que persones, de la seva confiança, que ell va arropar en el passat estesin sent investigats o jutjades, per corrupció. Pocs són els que dubten que s’incrementarà el desencís col·lectiu en una situació complexa, en l’albada d’una nova era, que requereix renovar lideratges, polítiques i forma d’entendre les prioritats de l’acció de govern. Unes polítiques encaminades a que els ingressos de les famílies creixen, el que comporta augmentar el salari mínim, a facilitar la generació d’ocupació, perquè les taxes d’aturs disminueixin, a potencia la dotació de capital humà i apostar seriosament per un model econòmic basat en la industria i l’R+D.
Ara bé, i en segon lloc, tampoc podem oblidar que les eleccions de juny sorgiren dels 219 ‘no’, del passat mes de març, de Podemos, el Partit Popular i resta de forces polítiques excepte els canaris, en la investidura del candidat Pedro Sánchez, recolzat per Ciutadans, que va assolir solament 130 ‘si’. Una investidura fallida, la de Pedro Sánchez, fonamentalment perquè Podemos va preferir unes noves eleccions, que creia la podien col·locar com a segona força política de l’Estat, en lloc d’apostar per posar fi al govern del PP. Una decisió que comportarà que en la legislatura que s’obra estigui condicionada per recels i pugui afrontar amb rigor els problemes existents, sense oblidar que el pacte constitucional del 1978 ja no es suficient.
La realitat és que els darrers mesos s’ha posat en evidencia que l’Estat és una democràcia de baixa intensitat, poc dialogant, poc transparent i ignorant del problemes reals. Una gran part d’aquells que opten per configurar la governabilitat sembla no hagin descobert encara els canvis socials, les noves prioritats i desafiaments i que, seguir instal·lats en una economia de costos baixos i poca inversió en tecnologia i formació, no assegura el progrés ni el benestar. Tot apunta a que encara no saben, o volen saber, que la competència per cost en un món global sols accentua les desigualtats i l’atur. Hom mira les democràcies com la dels països nòrdics i les democràcies consolidades de fa molts anys i s’omple de vergonya del que esta passant, com esta passant i el perquè passant i, com no, que en moments complexes la millor solució de govern per l’Estat sigui, com hem escoltat aquests dies reiteradament, ‘el mal menor’. Amb aquests entorn a qui li pot estranyar que cada cop per a més persones la millor solució sigui marxar i quant abans.
Antoni Garrell i Guiu
23 d’octubre de 2016
Publicat a mon.cat el 23/10/2016, clic aquí per accedir-hi
