El període de vacances estivals inicia el seu darrer tram, un període però en el que la precarietat i les polítiques mancades de responsabilitat han estat present. Un període, el d’aquest any, on són molts més els catalans que gaudeixen de vacances fora de la llar, que en anys anteriors, sens dubte el rerefons de les bones dades macroeconòmiques i el bon ritme de creació d’ocupació ho expliquen. De fet el 84% de les persones que configuren el mercat del treball català treballen. Un mercat de treball amb una forta presencia del sector serveis (aporta el 62,3% dels llocs de treball) malauradament molt d’ells de baixa retribució i qualificació, seguit pel sector industrial, que ja aporta el 15,6% dels lloc de treball, la majoria d’ells estables i amb salaris per damunt de la mitjana. Un creixement d’ocupació que al juliol a nivell de l’Estat va permetre, que els aturats disminuïssin en un 2,2% de tal manera que el total de persones sense feina i que volen treballar es situes en 3.683.061, (l’atur registrat ha disminuït en un any en 363.215 persones, un 9%, la millor xifra des de 1999). Disminució de l’atur que va acompanyada d’un significatiu increment de l’ocupació, (a l’inici d’agost el nombre d’afiliats a la Seguretat Social arriba a les 17.844.992 persones).
Més ocupació i menys atur, una excel·lent noticia que no amaga, però que la recuperació econòmica s’ha fet, bàsicament, guanyant productivitat per una important devaluació dels salaris i amb un creixement notori de la precarietat. Que els salaris estan desajustats al cost de la vida i la vertebració d’un futur de progrés, ho explicà recentment Adecco, indicant que la retribució mitjana per joves de menys de 26 anys és de 11.817 euros anuals; que els treballadors d’entre 41 i 45 anys amb amplia experiència la remuneració mitjana es situa en 25.735 euros bruts anuals, situant-se la mitjana salarial en 21.842 euros, si bé si considerem sols les dones la seva retribució mitjana baixa a 18.671,59 euros (25.205 € el homes), unes mitjanes amb desviacions molt significatives, si considerem els nous contractats i el tipus, indefinit o temporal, la formació dels treballadors, el lloc de treball i els diversos sectors econòmics. Tot un conjunt de paràmetres que posen en evidencia que el sector millor retribuït i més estable és l’industrial, un aspecte que no es pot menystenir i que obligaria a prestar molta més atenció a la Industria. Uns nivells salarials mols inferior als de la precrisi, que amb la tendència actual tardaran no menys de 5 anys en recuperar-se, amb uns estralls enormes quant al progrés personal i familiar que han comportat que, inclús en la recuperació, el 10,6% dels catalanes estiguin en la pobresa extrema (quan al 2013 era el 9,1%), com ho explicava al inici d’estiu la presidenta de la federació d’entitats catalanes d’acció social
Amb aquest escenari complex, que obligaria a pactar i dialogar per formar govern i evitar el risc d’un agreujament de la situació, alguns polítics es caracteritzen per la manca de l’ètica de la responsabilitat, justificada en l’ètica dels principis, que sembla que no té en compte les implicacions de les seves actuacions, ja sigui per acció u omissió. Hom te la impressió que considerin els ciutadans com idiotes i que no recordem que societats plurals, que obliguen a pactar s’han donant en vint-i-dos dels vint-i-vuit països que conformen la UE. Potser cal recordar que la política exigeix capacitat de re-formular les propostes de forma adequada a les circumstàncies post electorals, valentia per assumir compromís, capacitat de pactar en els fets cabdals per la ciutadania i cedir en aspectes, que sovint són privilegis per uns pocs i també assegurar-se el reconeixement internacional per evitar que es desacrediti la democràcia parlamentària per no donar aire als demagogs i aquells amb tarannàs excloents, que enyoren l’autoritarisme
Sigui com sigui l’agost comença escriure les seves darreres ratlles, els Jocs Olímpics s’acabaran, la gent tornarem a la rutina diària, els protagonistes polítics tornaran a estar omnipresents en els mitjans de comunicació, les baralles soterrades en el si dels partits tornaran amb força i, vull creure, que el fantasma d’unes terceres eleccions probablement s’esvairà, perquè no afavoreix a ningú, ni aquells que es creuen en possessió de la veritat i tots sabem que el futur, el d’aquí i el de fora, s’escriu amb diàleg i renovació. Una renovació que comporta que, per a molts ciutadans, cap protagonista és imprescindible i que és moment de persones amb capacitat d’aglutinar sense exclusions i liderar equips heterogenis. Persones, lideratges, que assumeixin que encara que les macroeconomia funcioni el dia a dia de milions de persones està en risc i el futur esdevé una quimera.
Antoni Garrell i Guiu
17 d’agost de 2016
Per nació.sabadell
