(Articulo en Catalan: version castellana del articulo: es-la-hora-del-realismo.pdf)
Aquest darrers dies, amb la trobada del G20 a Londres per aportar solucions a la crisi financera i econòmica mundial; la posterior celebració del 60 aniversari de l’Otan en la ciutat francesa d’Estrasburg, tot analitzat el seu rol i anomenant el nou secretari general; la cimera entre la UE i els EEUU a Praga amb una clara declaració d’intencions per avançar cap un mon sense armament nuclear, i finalment avui amb l’obertura del II Fòrum de l’Aliança de les Civilitzacions, hom té la impressió que el mon és cada cop més petit i que el destí de cadascun de nosaltres pasa pel destí comú, que les solucions als problemes d’avui requereixen sincronitzar voluntats llunyanes, ja que els problemes amb independència del seu origen, més o menys local, afecten globalment.
Certament La participació d’Espanya al G20, un èxit indiscutible del president Rodriguez Zapatero, esser membre de l’Aliança Atlàntica, pertanyé a la UE i ser un dels promotors de l’Aliança de les Civilitzacions ha fet que aquests dies les noticies bàsicament giressin sobre aquest temes i la projecció internacional del president de l’Estat, sembla que Espanya sigui una de les peces claus en el concert mundial, que tenim la casa endreçada i preparada per afrontar els enormes desafiaments que la crisi ha posat enfront nostre. Hom pot arribar a sobrevalorar la seva capacitat, defugint de la realitat i creient que per demà serviran les mateixes eines i capacitats que teníem ahir. Res més lluny de la realitat, el mon desprès de la crisi no serà com el d’abans, i els mecanismes de governança mundial i de generació de valor és tindran que regir per altres criteris, i el capital humà al igual que la innovació permanent i la utilització eficient dels avenços tècnics i científics un requeriment indefugible.
Espanya ha posat les bases per endreçar la seva política exterior, però la realitat interna és que les reformes requerides segueixen pendents, I si ara estem més prop de posar data a la sortida de la crisi, no es pot ni es deu trivialitzar els resultats de la cimera de Londres, ni que el mon sembla canviar el llenguatge de les armes per l’arma del llenguatge, encara és més urgent afrontar la realitat de que la crisi espanyola és més greu que la d’altres indrets, liderar el percentatge d’aturats i tancar el de productivitat, o esser dels primers en la baixa formació del capital humà o en el endeutament exterior són sols algunes de les evidencies de que cal posar fil a l’agulla i sense negar les problemàtiques, tot evidenciant les fortaleses, aportar les reformes estructurals requerides, ja que afortunadament alguns indicadors evidencien que pels països capdavanters la foscor comença a esvair-se i la llum de la postcrisi és comença a entreveure.
És en aquest context on cal entendre els rumors d’ajustaments importants del govern de l’Estat, un canvi que no sols hauria d’esser de noms, també de composició de les i idees i les politiques, començant pel escrupolós compliment de la llei i complint l’estatut de Catalunya. Ens cal un govern que pensi en clau d’Espanya plural, sabedors que els Estats de forma conjunta faran que l’ecosistema Terra sigui apte per la vida i el desenvolupament, però que el sortir de la crisi i atorgar progrés i benestar als ciutadans depèn, mentre el govern no sigui mundial, de cadascun dels governs dels Estats i de les nacionalitats que configuren el planera. És hora del realisme no dels miratges ni la complaença que ha caracteritzat a governants de l’Estat, és hora de l’empenta per entrar en el nou concert post crisis. Fer-ho depèn, ara si, bàsicament de nosaltres.
Antoni Garrell
6 d’abril de 2009
Publicat al diari electónic e-notices, per accedir a l’article a e-notices un clic aqui
