“L’any 2016 pot ser un any perdut en la possible millora per l’impuls econòmic assolit amb enormes sacrificis de la ciutadania”
Aquests darrers dies les actuacions per a la formació d’un nou govern a Espanya, evitant afrontar unes noves eleccions, han tornat a formar part de les converses entre els ciutadans. L’exposició pública de forma conjunta d’en Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és una de les raons. Però també ho és, les previsions a la baixa del creixement econòmic previst per 2016, amb la conseqüentment disminució quant a creació de llocs de treball i, com no, l’impossible compliment d’uns objectius de dèficit.
Hom té la impressió que els partits polítics, sense excepcions, estan instal·lats en el tactisme esperonats per les enquestes, que periòdicament es publiquen, considerant la hipòtesi, cada cop sembla més probable, d’unes properes eleccions. La darrera, la del diumenge 3 d’abril de ‘El País’, explicitava que el PP tornaria a guanyar les eleccions amb un 27,7% dels vots (gairebé un punt menys que a les del 20 de desembre). El PSOE també amb un punt menys quedaria segon amb un 21% dels vots emesos; Ciutadans ocuparia la tercera plaça amb el 18,8% (quasi 5 punts més que en les anteriors, probablement per la imatge de cohesió interna i voluntat de diàleg) i Podemos, amb un 15,9%, quedaria quart amb quasi 4,6 punts menys que en les eleccions de desembre.
Enquestes que busquen la rigor en la seva elaboració i anàlisi, però que són poc fiables, ja que afronten un enorme problema, que nos es altre que preguntar a una ciutadania cansada del tactisme d’uns partits que han evidenciat la seva incapacitat de negociar i arribar acords, de posar al mig del debat i decisió els problemes del ciutadans i que, semblem ignorar, els importants desafiaments existents en un moment d’oportunitat i canvis enormes. Molts són els ciutadans el que creuen que la situació política és dolenta, un 94% segons Metroscopia, que cada cop estan més convençuts que alguns polítics tan sols els hi preocupa tapar les seves vergonyes i assegurar-se posicions de privilegi, assolint càrrecs i a altres tot els hi sembla poc, si ells no esdevenen el centre de tota decisió.
Sigui quin sigui el desenllaç final, l’any 2016 pot ser un any perdut en la possible millora per l’impuls econòmic assolit amb enormes sacrificis de la ciutadania. En cas de formar-se govern les desconfiances, generades els darrers mesos i la dualitat de forces entre el Congreso i el Senado, no permetran afrontar els grans reptes propis de la gestió i el resultat pot ser simplement administrar la precarietat del present, dificultant l’establiment de les bases per un futur molt diferent. En cas d’eleccions la correlació de forces i els personatges centrals, si es confirmen les tendències, no variaran substancialment, conseqüentment estarem en una situació semblant al 20-D, el que implicarà ‘un tornem-hi,’ mentre l’establiment de les bases solides per afrontar un atur immoral, una pobresa creixent i un deute asfixiants, com l’existent seguirà sense resposta.
És moment d’objectivar els problemes i assumir que en política, com en molts aspectes de la vida, qui crea o soluciona els problemes són les persones, els interlocutors. Caldria entendre que els protagonismes actuals sembla que no són els escaients, que han exhaurit el seu trajecte. En aquests context, cal assumir doncs que la majoria dels actors no són els idonis. Conjugar el verb dimitir i deixar que nous tarannàs, idees, plantejament de futur i complicitats esdevé imprescindible per una ciutadania, que no pot perdre més temps, ja que perdre’l no fa més que empitjora les condicions de vida i les expectatives de futur de moltes persones, mentre creix el convenciment que sense dimissions no hi ha solució ni futur.
03.04.2016
Antoni Garrell i Guiu
Article publicat a Elmon.cat
