“Hom es pregunta com és possible que enfront de la situació actual, els responsables no prenguin decisions clares com reclama una ciutadania cada cop més propera a donar confiança, per acció o omissió, a demagogs, populistes”

A les portes de finalitzar el primer trimestre de 2012, llegint la premsa, hom té la impressió que la situació socioeconòmica del país ha passat a un segon terme, ja que les noticies sobre malversació de recursos públics, o de corrupció, tràfic d’influència, o apropiació indeguda, tenyeixen el dia a dia realimentant el desencís i el pessimisme de la ciutadania. Uns ciutadans que cada cop tenim més certesa que els dirigents de la “classe política” han arribat a un punt sense retorn, on la seva capacitat per superar la crítica situació actual és escassa. Llegint les declaracions, plenes de retòrica dels responsables, o avaluant els seus gestos i propostes sembla que segueixen sense entendre que la ciutadania ha dit prou, que per a molts, som a l’inici d’un canvi d’època en la que la transparència, el rendiment de comptes i el fer més amb menys esdevé una necessitat indefugible.

L’actitud dels màxims responsables de la gestió pública, o d’aquells que des de l’oposició han d’actuar per esperonar al govern, no sols no faciliten entomar les solucions requerides, sinó que són els autèntics responsables que es frenin les iniciatives, i en gran part que a dia que passa, a pesar que les tendències macroeconòmiques estan millorant, la situació de milions de ciutadans esdevingui crítica i colpidora. Fets que s’evidencien en que a nivell de l’Estat espanyol, l’any passat més de cent mil persones van veure com eren expulsades de casa seva, ( quasi 450 mil des de inici de la crisi al 2007), o que a Catalunya més de 300 mil famílies amb fills no tinguin ingressos.

La situació és d’emergència nacional, encara que costi reconèixer-ho, la primera tasca de molts ajuntaments ha esdevingut gestionar la misèria pròpia i la dels seus ciutadans, i mentrestant les polítiques del “junts podem si canviem de model” segueixen apartades, actuant com aquells que tenen por que sí t’obro les portes amb honestedat veuràs els meus secrets inconfessables i acabaré fagocitat o destruït. Hom es pregunta com és possible que enfront de la situació actual, els responsables, sense oblidar-se ni de la presumpció d’innocència ni de les necessitats d’aquells que la situació actual obliga a ser rellevat, no prenguin decisions clares i exemplaritats com reclama una ciutadania cada cop més distant dels responsables públics i més propera a donar confiança, per acció o omissió, a demagogs, populistes.

Sens dubte estem immersos encara en l’egoisme d’aquells pels quals la dramàtica situació és quelcom a gestionar, més que quelcom a solucionar, tot acceptant els canvis imprescindibles de persones, de polítiques i de models.

Un canvi indispensable i possible si hom se centra a expandir el que funciona, aplicant-ho a altres sectors. Serveixi com exemple d’altra forma de fer les coses de forma excel·lent a l’Estat i especialment a Catalunya, que sovint es ignorat o silenciat, les associades al model de formació universitària de grau i de postgrau (MIR) del metges. Un model que contempla tant a l’ alumnat, garantint la simbiosi entre nous coneixements i aplicació dels mateixos, com les carreres professionals del professors/metges. Una formació que quant als professors es desenvolupa combinant harmònicament docència i activitat professional no acadèmica, i a la vegada, per a molts d’ells, l’exercici professional en l’àmbit públic de forma simultània a l’activitat en l’àmbit privat aquí o a l’estranger. La formació dels metges és un model que ha portat a l’excel·lència del model sanitari i que malauradament és ignorat quant es parla de reestructurar el model universitari, tot buscant per un costat la implicació del professorat per convertir el progres científic en progres social, i per altre com una via de reducció de costos, tot fent més amb menys. Hi ha altres formes de fer les coses, acceptem-ho i arribarem a resultats diferents, ajustats a les necessitats actuals i millors, ja que miraran el futur i no al passat,

Al final del primer semestre, i amb la mirada posada en la germanitzada Unió Europea, hom pot creure que estem en un punt sense retorn, que no hi ha ha palanques per construir el futur, que sols pot seguir criticant, tot esperant temps millors i consumint les poques reserves que encara hi ha al rebost, o acceptar que vivim una època en la que tots hem d’involucrar-nos en política, sense que comporti esdevenir professionals eterns de la mateixa, i a la vegada que el canvi real no vindrà de les cúpules dels grans partits polítics actuals, ni de les grans empreses internacionals amb centres de decisió llunyans. És moment d’assumir la iniciativa, i exigir el canvi imprescindible. Un canvi que ha de començar en un mateix, acceptant que estem en un nou inici i que res tornarà a ser com abans.

Antoni Garrell i Guiu

25.03.2013

Article publicat a El Singular Digital