Ignorant que la precarietat i els baixos salaris són omnipresents els polítics segueixen enrocats en els seus plantejaments per assolir o repartir-se el poder. La vida no s’atura, les oportunitats i els problemes es succeeixen i les decisions, que condicionen el futur col·lectiu, es demoren oblidant que, actualment, la rapidesa és un element determinant en tot procés de presa de decisions. Una decisió no presa a temps és una oportunitat perduda en un món que està canviant radicalment per l’avenç de la mobilitat, la digitalització, les telecomunicacions i la intel·ligència artificial. Un nou escenari on els objectes i els serveis, amb més o menys grau d’intel·ligència, incrementen la seva presència i en el qual els robots han superat l’estadi de màquina capaç d’executar seqüències simples o repetitives d’alta precisió. Els autòmats han aconseguint un estadi evolutiu que els permet realitzar tasques complexes com l’efectuada per Ross, el robot advocat articulat en el sistema Watson d’IBM; prendre decisions, entendre els nostres estats d’ànim i interactuar amb els humans com ho fan els robots Tibi i Dabo del IRI de Barcelona o el Pepper de l’Institut Shoshi; desenvolupar tasques de vigilància i seguretat com el robot xinès Anbot; efectuà tasques agrícoles i ramaderes com fan els robots desenvolupats per Australian Centre for Field Robotics de la Universitat de Sydney…, un estat evolutiu que segueix evolucionant gràcies a la intel·ligència artificial i que lentament, però de forma irreversible, està canviant els entorns de relació, joc i molt especialment el treball desenvolupat pels humans.

 

Avui molts dels treballs poden ser desenvolupats per robots, desplaçant als humans, en molts casos només depèn de la capacitat d’inversió. Una substitució que no hauria de generar a curt i mig termini més atur, ja que la irrupció de la robòtica en els processos productius, crea nous llocs de treball més complexos, estables i aportadors de més valor. Treballs que permeten el progrés individual i col·lectiu i que fugen de retribucions baixes i la precarietat. La clau de tota societat que vol garantir el progrés social resideix en disposar d’un model productiu capaç d’aportar els elements bàsics per aquest nou entorn i, conseqüentment, disposa d’una alta dotació de capital humà. La formació, un cop més, segueix sent la pedra angular per vertebrar futur i evitar l’exclusió que creix amb l’atur i els salaris baixos.

 

Amb el rerefons dels enormes canvis que s’estan produint en els sistemes productius, la inacció política pel que fa a acords a llarg termini i un model salarial que no permeten el progrés social, la setmana passada vaig assistir a una sessió de treball sobre formació i llocs de treball, organitzat en el marc de l’escola de formació professional EFPA d’Esdi. Un dels aspectes analitzats va ser la constatació de la baixa productivitat pel desajust entre formació i requeriments formatius del sistema productiu i que 1 de cada 10 titulats universitaris està en risc de pobresa. Dos aspectes que es solapen amb el fet que tot i la recuperació econòmica (creixement sobre el 3%) i l’increment de l’ocupació (més de mig milió de nous llocs de treball en 2015),  ni la pobresa ni la desigualtat es redueixen, en gran part per un salari mínim molt baix que condiciona tota l’estructura salarial, i que evidencia la seva insuficiència també en la seva incapacitat d’aportar els recursos requerits per afrontar el pagament de les pensions, com es va evidenciar aquesta mateixa setmana al publicar-se que el fons de reserva de pensions es va situar en 24,207 mil milions d’euros (lluny dels gairebé 668 mil milions que va aconseguir el 2011) després que al juliol es retiressin 9.700 milions per fer front a la paga extraordinària i la liquidació de l’IRPF.

 

Sens dubte, d’adaptar el sistema de formació amb estudis d’acord a les noves demandes professionals i al seu torn seguir transformant el sistema productiu, amb la finalitat de fabricar productes d’alt valor, són requisits ineludibles. La pregunta és si les escoles, instituts i universitats seran capaços d’ajustar-la a la velocitat que necessita el sistema productiu i si aquests, els seus directius i propietaris, tenen la capacitat i la voluntat de transformar-los d’acord als requisits associats als nous paradigmes de la societat i la indústria 4.0, amb fàbriques que incorporen robots col·laboratius, intel·ligents, flexibles i adaptatius, per elaborar productes cada vegada més personalitzats. Un sistema productiu que té que superar el concepte lineal de produir, usar i llençar, al concepte circular de dissenyar, fabricar, optimitzar, usar, reutilitzar i reciclar. Sistemes productius, fàbriques, que han de ser pols de creació de valor econòmic, d’innovació, de sostenibilitat i de generació de treball qualificat i estable.

 

Tornant a la reunió a la qual feia referència organitzada per EFPA, un cop constatat que el futur exigeix recolzar-se en el coneixement de tal manera que aquest es converteixi en el motor de desenvolupament, la pregunta que s’abordà fou la relativa al perfil dels treballadors requerits i els aspectes a considerar en tota formalització de nous estudis. La resposta a la qüestió identificà com aspectes clau que els treballadors del futur immediat han de ser “persones amb capacitat de prendre decisions en un entorn canviant, proactives en identificar millores, que sàpiguen interioritzar les oportunitats i reptes propis de la globalització, els avenços tecnològics, la intel·ligència artificial i treballar amb models productius en xarxa. Persones que han entès que el futur es construeix amb la digitalització i la innovació continuada”.

 

Són requerits nous perfils professionals ajustats a les noves exigències, un fet que obliga a esforçar-se per adquirir les actituds i aptituds requerides als mateixos. Un esforç que ha de tenir el seu retorn i aquest, al meu entendre, és l’aspecte clau que habitualment es minimitza u s’oblida, un retorn que exigeix ​​salaris acords al cost de la vida, que permetin el desenvolupament personal i professional i amb capacitat de generar estalvis per superar els imprevistos. Salaris que allunyin la pobresa i permetin mirar el futur amb optimisme. Sens dubte una assignatura pendent és ​​posar fi a una política salarial que desmoralitza, exclou socialment i és incapaç de generar progrés social.

 

Antoni Garrell i Guiu

24/07/2016

 

Publicat a Mon.cat