“Per aquest motiu cal, sense més dilacions, fugir del debat estèril, de creure que el responsable és l’altre”

La passada setmana vaig llegir l’informe “Capacitat d’estalvi de les famílies espanyoles” elaborat per Genworth. En ell s’explica que el 72,8% de les famílies van veure com els ingressos de la unitat familiar es reduïen notòriament al llarg del 2012. En la meitat dels casos per reduccions del salari, i en 1 de cada 4 el motiu fou la pèrdua de la feina. Una situació que ha comportat, alhora, la disminució dels estalvis, i que el 54,5% de les llars espanyoles, en cas d’increment de les dificultats o noves pèrdues d’ingressos, no tinguin capacitat per fer front a les despeses bàsiques com l’alimentació, l’energia, l’educació dels fills, o la salut.

Situacions familiars complicades que no poden amagar que els joves menors de 25 any són un col·lectiu molt afectat per l’actual situació de progressiu deteriorament econòmic en la UE. A nivell de la Unió el 25% d’aquest col·lectiu no te feina, a Espanya el percentatge assoleix el 55,6%.

Amb aquestes dades colpidores, que evidencien la dramàtica transformació d’una societat cada cop més afeblida, els líders d’una UE orfe -cada cop més dividida pels seus egoismes, i amb una escletxa nord-sud que sembla insalvable- aprovaren el pressupost 2014-2020 amb uns 100.000 milions menys que en el període anterior. Uns pressupostos que no permetran cohesionar, interconnectar ni esperonar el requerit dinamisme econòmic d’una Europa submergida en una llarga crisi econòmica. Conseqüentment no permetran assolir els grans desafiaments dels propers anys, ni frenaran la destrucció sistemàtica de la classe mitjana europea, la que ha estat l’autentica columna vertebral de progrés i cohesió de la Unió.

Un pressupost que amb una dotació de 3.000 milions d’euros, destinats a afrontar l’inadmissible atur juvenil, dels quals quasi un terç els rebrà Espanya, que posa en evidencia la manca de polítiques quant a incentivar la inserció laboral d’aquests col·lectiu.

El cert és que a l’Estat espanyol mai han estat prioritàries les polítiques encaminades a incentivar la contractació de joves, ni la creació de llocs estables de treball en un marc productiu robust i capaç de competir en els mercats globals. Uns fets que s’evidencien per l’absència de polítiques encaminades a acompanyar els joves en els seus passos en la recerca de treball, ja sigui amb formació específica per millorar el seu grau d’ocupabilitat, o garantint que rebin ofertes de treball mercès a subsidis, incentius fiscals, o reducció dels costos de la seguretat social; també per la baixa disponibilitat de recursos financers destinats als emprenedors des de les èpoques on el diner fluïa amb facilitat i amb interessos reals negatius; o per l’absència de polítiques que possibilitin fer arribar a les empreses, amb capacitat productiva, els resultats dels diversos grups de recerca i desenvolupament de les universitats i centres de recerca.

Sovint hom té la impressió que els màxims responsables, instal·lats en les seves bombolles de privilegis, han oblidat que sense empresa no hi ha futur, ja que són les organitzacions productives les que aporten valor, i fan possible convertir el progrés tècnic i científic en progrés econòmic i social. Empreses que fixen la mirada en el món, que lluiten per superar l’impossible mercès a la innovació permanent, que fan més amb menys per preservar el futur, i que treballen en equip, sabent que les fites diferencials sols s’assoleixen amb esforç, constància, sacrifici i determinació.

L’escenari dels propers 7 anys per la UE està definit, sabem que la situació és complexa, dramàtica, quasi d’emergència nacional, i enfront d’aquesta situació, l’ajuda que es rep de la Unió no és suficient. Per aquest motiu cal, sense més dilacions, fugir del debat estèril, de creure que el responsable és l’altre, d’apartar a corruptes, depreda-especuladors i malversadors, exigint que la justícia actuï amb rapidesa. És hora de canviar, d’eliminar frens i donar pas a noves idees i persones. És hora d’acceptar que la sortida de la crisi depèn cada cop més d’un mateix, de la capacitat d’adaptar-se, de canviar, de desaprendre i aprendre de nou, tot assumint risc i adaptant-se, tot escoltant els sorolls dèbils de l’entorn que marquen l’esdevenidor, saben que quan el soroll dèbil esdevé un clam l’oportunitat s’ha esvaït.

Antoni Garrell i Guiu

11.02.2013

Article publicat a el diari El Singular Digital