En la línia de les nefastes receptes que la troica ha aplicat en altres països amb sobre endeutament, el FMI, amb la ràpida adhesió del senyor Olli Rehn, va proposar retallar els salaris a l’Estat espanyol un 10%, tot afirmant que permetria crear ocupació i consolidar les exportacions.

Una afirmació d’aquest tipus té un doble component. Per un costat el convenciment que les exportacions espanyoles només poden competir en els mercats globals per cost, tot renunciant a la competència per productes que interioritzin els avenços tècnics i científiques mercès al procés integrador que aporta el disseny, i per altra part, pressuposa que el problema de tots els mals resideix en el cost dels salaris. Sense oblidar que rebaixar un 10% el salari contrauria encara més el mercat interior i ens abocaria a una recessió insuportable, cal afirmar amb contundència que els dos aspectes implícits a la proposta del FMI no s’ajusten a la realitat i falten a la veritat.

En relació al fet que Espanya només pot competir per costos, és absolutament fals, ja que oblida les aportacions del disseny com element estratègic per aportar valor diferencial als productes. També la capacitat transformadora que tenen els models de gestió i logístics, i la capacitat innovadora latent de les empreses, gràcies als avenços tecnicocientífics que, any rere any, aporta la comunitat científica de l’Estat. Aportacions reconegudes arreu i que sorgeixen de persones eficients i de molt prestigi a nivell internacional, malgrat el volum de recursos assignat respecte al PIB. Un problema diferent és la dificultat existent en convertir el progrés científic i tecnològic en progrés social, és a dir en creixement del PIB.

Aquest és un fet inqüestionable i que, tot i que és crònic, té fàcil solució; només requereix canviar les normatives universitàries en la línia de reconèixer i prioritzar la col·laboració universitat empresa en les trajectòries acadèmiques, com es fa actualment amb les publicacions en revistes acreditades o en congressos internacionals, i, a la vegada, vertebrant mecanismes a fi de què els científics gaudeixin de retorns pels guanys que les empreses generin a l’emprar el seus descobriments i aportacions.

El segon factor implícit en la proposta del Fons Monetari sobre que el cost del capital humà és determinat per competir, és pressuposar que en el procés de fabricació de productes, o generació de serveis, no hi ha altres components amb un impacte percentualment significatiu. Portant-ho a l’extrem és com afirmar que els cost de l’energia, l’optimització de processos, les actualitzacions periòdiques de les infraestructures productives, la connectivitat amb els mercats locals i internacionals, o la disponibilitat de finançament a preus competitius no esdevenen claus per assolir la competitivitat dels productes i serveis.

En aquest context, i considerant la necessitat d’arribar a acords per vincular els increments del salari a les millores de productivitat i a l’evolució de la companyia, cal recordar que el salari mig a Espanya es situà en 22.946 euros bruts anuals el 2012, un 15,34% menys que el salari mig europeu. Els salaris a Bèlgica i Alemanya són gairebé un 34% superiors als espanyols i a França també són superiors en un 24%.

Aquestes dades posen en qüestió que la clau de la competitivitat en els mercats globals resideixi exclusivament en menys salari. Conseqüentment caldrà determinar als altres aquests factors que influeixin en el procés competitiu, com ara les inversions tecnològiques, la disponibilitat de crèdit i el cost financer, les infraestructures de connectivitat i connexió amb els mercats, la formació dels treballadors, o el preu de l’energia. Aquest últim és un dels llastres més significatius per les empreses exportadores industrials. Resoldre la qüestió esdevindrà clau.

Antoni Garrell i Guiu

26.08.2013

Article publicat a Viaempresa, el Diari empresarial de Catalunya

Versió en castellà a Economía Digital