“Caldrà decidir si volem seguir alimentant l’espiral de la confrontació i la violència, o posant l’accent en la formació”

Fa uns dies la periodista Conxa Perramon escrivia al Twitter, “a mi em sembla que estem tornant a l’Edat Mitja”. La seva afirmació es produí arran de la informació, des d’Alexandria, de l’analista Andreu Claret, relativa a que “Jihadistes venien dones cristianes com esclaves al souk de Mosul”, (Tunisia Daily 07/ AOÛT 2014). Una actitud, la del maltractament i menyspreu a la vida, la llibertat i l’honor de l’altre, que no és nova i que, darrerament, ressorgeix al llarg del planeta enfront de la indiferència de molts i el sentiment de que és quelcom inevitable per altres.

Són èpoques complexes amb més de 30 conflictes armats al món la majoria d’ells oblidats pels mitjans de comunicació, que repassant la història, sorgeixen cíclicament i que tenen molt a veure amb l’inici de canvis dels equilibris de poder planetari i l’intent de col·lectius d’assolir privilegis en un futur, que s’albira diferent. Intents d’assolir poder o privilegis que s’endinsen en l’inici de la història humana, una història escrita a costa de milers de guerres, de violència i persecucions. Com deia Sigmund Freud, “la història de la humanitat és una sèrie ininterrompuda de conflictes entre una comunitat i un altra, entre grups més grans o més petits, entre ciutats, comarques, tribus, pobles, Estats. Conflictes que quasi invariablement varen ser decidits amb confrontacions bèl·liques”.

Els humans després de milers anys d’evolució no hem estat capaços de desterrar la violència, física o psíquica, ja sigui l’associada a la de supervivència, a la d’assolir l’hegemonia d’uns sobre els altres, la de controlar els recursos i les riqueses i aquella que no té cap altra raó que l’associada a greuges històrics, que tot sovint ni recorden els confrontats.

Els fets evidencien que els col·lectius humans amb freqüència s’aparten del comportament cognitiu i afloren els agressius, dominats per les passions i els impulsos límbics. L’esser humà sembla que és per naturalesa conflictiu, i que sols la formació, l’educació, la cultura, el frenar la hiperdesigualtat, el desterrar la pobresa i la interrelació amb el diferent, pot evitar que la conflictivitat esdevingui violència, ja que com ha explicat en diversos documents la UNESCO, la violència no és “innata”, sinó que “s’aprèn” al llarg de la vida. Un i altre cop, es posa en evidència la importància de la formació, aquests és un fet inqüestionable i que fora bo recordar i treballar, perquè aquesta assoleixi el protagonisme que li toca.

Certament cal ajudar al que ho necessita, cal frenar la violència, imposar el silenci de les armes, però si un cop assolits aquests objectius no ens prenem seriosament la formació i l’educació, el progrés de la humanitat seguirà tenyit de sofriments, odis i destrucció. Crec que més que retorn a la fosca Edat Mitja, la humanitat avançarà cap a la seva autodestrucció en un planeta exhaust i esgotat per la sobre exploració.

L’agost arranca l’últim tram, aviat retornarà la quotidianitat i amb ella s’encararà el fi d’any, iniciant-se les actuacions per planificar el 2015, tot assignant prioritats i recursos. En aquest procés caldrà decidir si volem seguir alimentant l’espiral de la confrontació i la violència, o posant l’accent en la formació a fi de crear noves bases per evitar que conflictivitat esdevingui violència.

Antoni Garrell i Guiu

10.08.2014

Article publicat a El Singular Digital