Des de 1889 en que a Paris es celebrà el “Congres Obrer Socialista de la Segona Internacional” establint-se el 1 de maig com a dia internacional dels treballadors, moltes coses han variat, al menys per el mon occidental i els països desenvolupats, amb el reconeixement de drets i el notori augment de les prestacions i les cobertures socials. Però aquest primer de maig, el mercat laboral comença a sentir amb força la greu crisis econòmica que dia a dia es fa més palesa, encara que alguns continuïn dient que no estem en crisi tot afirmant que sols és una forta desacceleració del ritme de creixement i que l’economia espanyola i europea estan preparades per afrontar les problemàtiques que és pressentint.
Sigui quin sigui el mot que s’utilitzi, els que és cert és que la ‘desacceleració’ ha arribat amb virulència al mercat laboral, amb un increment de 246.000 aturats al primer trimestre portant la tassa d’atur fins el 9,63% de la població activa, un punt més que l’any passat i molt superior a les mitjanes dels Estats de la Unió, (7,1% en la zona euro, i 6,7% en la Unió Europea dels 27), una tassa sols superada per Eslovàquia amb un 9,8%. Unes dades que posen a Espanya con l’Estat de la Unió amb l’augment més gran d’aturats en els darrers 12 mesos segons indicà la Oficina Estadística Comunitària.
L’atur i la disminució de l’activitat econòmica han portat finalment al govern de l’Estat, sense emprar la paraula crisi, a rebaixar les previsions de creixement pel 2008 en vuit dècimes, situant-la en el 2,3%, i a assumir que la ‘recuperació’ no arribarà fins al 2010 amb un creixement esperat del 2,8%. La no acceptació de la crisi comporta la no assumpció de que el model econòmic esta exhaurit i que cal abordar la vertebració del nou. En definitiva, no s’assumeix que les necessàries accions conjunturals per afrontar la crisis i minimitzar el seu impacte sobre el sistema productiu, conseqüentment l’ocupació, i sobre les famílies, s’han d’acompanyar d’aquelles politiques estructurals de llarg termini que ens condueixin cap un model mes robust i menys subjecte a les turbulències periòdiques.
Un model més robust comporta la posta en marxa de reformes i actuacions estructurals per avançar significativament en innovació, en la col·laboració dels centres de recerca amb les empreses, en ajustos al mercat laboral, en assolir la productivitat, en vertebrar les noves bases de generació de valor, i el suport als emprenedors, unes actuacions que sols s’efectuaran si s’accepta que la situació no és sols una desacceleració per causes de problemes externs i d’abasts, sinó una crisi arrelada també en un model caracteritzat per una alta inflació, un baix nivell de productivitat i transferència de coneixements cap el sistema productiu, i manca d’esperit emprenedor.
Cal dons exigir que s’actuï simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg. Una determinació i ambició que requereix del lideratge que li pertoca a les administracions; afavorir i fomentar l’esperit emprenedor; i l’esforç col·lectiu focalitzat en unes fites concretes. Malauradament aquestes fites i el model de futur no ha estat explicat, però de ben segur que no es pot sustentar en la construcció i sí amb els nous coneixements i les tecnologies que doten de intel·ligència a les maquines i als instruments que convertint-se en perifèries o protèsic humanes permeten assolir grans avenços. Un futur que es mourà amb escenaris energètics deferents, amb forts canvis mediambientals, amb tendències migratòries creixents en un mon superpoblat i amb grans desequilibris. Un futur que obliga a apostes series i precises en aquells camps en els quals tenim solides bases per construir un nou model econòmic, que sense renunciar el pilar d’avui en generem de nous: Robòtica; telecomunicacions; energia; alimentació; biotecnologia, bioenginyeria i salut; aeronàutica, o disseny són alguns d’aquests camps.
Un model de desenvolupament de futur que no esta dibuixat, i si ho esta no és àmpliament conegut i assumit, un fet que genera desorientació i no permet que sigui ara abordat, oblidant que és en èpoques de desacceleració i crisi quan cal construir els models que donaran fruits en les èpoques de bonança, sabedors que les crisis obren noves oportunitats per tota societat amb capacitat d’emprendre i voluntat de verberar el futur, i el que es més important, que les crisis com l’actual sols siguin un fet conjuntural.
Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast
Barcelona 1 de maig de 2008
