Els fets certifiquen que cada cop la distància entre el món real i el món oficial creix, mentre els ciutadans esgoten la paciència, movent-se entre la impotència del voler i no poder, i la voluntat de dir prou, ja que el futur ha de ser de tots i no sols dels privilegiats”

El mes de gener avança dibuixant, a nivell macro, un futur en què la confiança dels mercats cap  l’Estat espanyol sembla recuperar-se. La baixada de la prima de risc de forma notòria, per sota dels 340 punts bàsics, i l’obertura dels mercats financers per a les grans empreses espanyoles ho certifiquen. Però aquesta millora no arribà, ni sembla que arribarà, a la immensa majoria dels teixits empresarial espanyol i català, i conseqüentment l’economia seguirà sense capacitat de crear ocupació al llarg del 2013.

Amb aquests antecedents dels primers dies de l’any, aquesta setmana, per diverses activitats professionals, he constat la realitat que configura el dia a dia de molts ciutadans. Una realitat molt diferent a la de les macro tendències. He tingut l’oportunitat de parlar amb emprenedors que veuen com el seu projecte, un cop emprats els recursos propis i familiars, entra en un procés decadent per la manca de crèdit, o de polítiques de suport i finançament a l’emprenedoria. Uns fets que inexorablement els porta a l’estancament o a la mort de la seva iniciativa. També he intercanviat opinions amb persones que col·laboren amb Caritas, tot treballant per ajudar a aquells que veuen com l’aplicació de la legislació vigent, inadequada o desajustada a la realitat, els porta a situacions límit com la pèrdua de la llar, o a viure en el llindar de la pobresa; mentre la percepció general, gairebé la del 95% dels ciutadans, considera que els corruptes es mouen en la impunitat o en tots cas, si són jutjats i condemnats, una part d’ells més aviat que tard, acaben essent indultats.

Finalment, dijous, vaig assistir a un debat sobre l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol, va ser amb persones que es mouen en els dubtes entre l’Estat propi, i la idoneïtat de la propera declaració de sobirania, o la necessitat de lluitar per modificar la constitució per vertebrar l’Espanya confederal. Persones que, tot reconeixent que si bé la majoria dels catalans volem poder exercir el dret a decidir, entenen que l’actual situació capgira les prioritats, i que la demagògia ens aparta dels reptes a afrontar. Un debat que va concloure, que esdevé imprescindible sumar voluntats, i desplegar la capacitat col·lectiva, tot afirmant que les actuacions que no permeten ampliar la majoria de ciutadans que li donin suport, no ens apropen a l’exercici del dret, i encara menys ajuden a dibuixar un escenari que ens permeti assolir la plenitud en el marc de la UE.

No es pot negar que, dia a dia, creix la distancia entre els ciutadans de peu, els que configuren la majoria de la societat, i els polítics, governants i alts directius d’empreses, que allunyats de la realitat segueixen aïllats en el seu entorn folrat de privilegis. Son gent que no veuen els rostres de les persones que sofreixen amb intensitat les problemàtiques que caracteritzen l’actual situació, gairebé de supervivència, en què s’enquadra la quotidianitat. Ho certifiquen les dades de les diverses enquestes que periòdicament es publiquen. Unes dades que evidencien el divorci existent entre la ciutadania i aquells que han de crear les condicions que possibiliten fugir de la crisi i recuperar la senda del progres econòmic i social.

Els ciutadans, 4 de cada 5, volem grans pactes d’Estat per fer front a la crisi econòmica, però també som conscients que els responsables no estan per la tasca, com es concreta que el 76% dels ciutadans creuen que el pacte és improbable, ja que els partits anteposen els seus propis interessos als problemes de la societat. Els fets certifiquen que cada cop la distància entre el món real i el món oficial creix, mentre els ciutadans esgoten la paciència, movent-se entre la impotència del voler i no poder, i la voluntat de dir prou, ja que el futur ha de ser de tots i no sols dels privilegiats.

La qüestió a resoldre, tot recordant que sempre la realitat s’imposa, és quant de temps haurem d’esperar per trencar les tendències, i fer que la veu i la voluntat democràtica dels ciutadans s’imposi, sense que la desesperació ens porti al passat i a la violència. Assolir-ho és cosa de tots, però la responsabilitat és asimètrica, i cal exigir que s’apliqui.

 

Antoni Garrell i Guiu

14.01.2013

Article publicat a El Singular Digital