“Costa d’entendre que si la majoria de forces parlamentàries volen convocar el proper 9 de novembre als catalans, el govern de Madrid s’oposi, aferrant-se a la literalitat de la Constitució i la seva immutabilitat”

El passat diumenge, una persona xilena que havia estat víctima d’un important accident va escriure “Doblándole la mano al destino”, tot afegint “El camino que tienes por delante es más importante que el que dejas atrás”. Les seves paraules cal enquadrar-les en el llarg període que ha estat fora de tota activitat que no fos lluitar per recuperar-se, i minimitzar els efectes adversos de les conseqüències de l’accident. La seva actitud s’arrelava en dos certeses. La primera en la convicció que amb determinació, esforç i sacrifici es pot capgirar el destí (“doblegar la mano”). La segona reafirmava que el passat (“lo que dejas atrás”) explica el present, res més, però que el que és important és el futur (“el camino que tienes por delante”); que aquest es pot escriure a l’entendre que és aquest el que mou a les persones, i el que sincronitza el batec del cor amb els pensaments i desitjos quant a futur.

Observar la determinació amb què la jove xilena va afrontar el procés post accident m’ha fet pensar que no hi ha res escrit, i que cadascun de nosaltres podem canviar les coses quan ens enfrontem a l’adversitat amb determinació. L’actitud de la jove em va portar també a la memòria tant les enormes dificultats en que la crisi ha submergit a milions de persones, com el difícil i incomprès procés associat a la voluntat de decidir els catalans el seu futur. Tant les conseqüències de la crisi com la proposta de consulta del 9 de novembre, obliguen a enormes esforços per dibuixar, formular projectes i avaluar alternatives. Ambdues, més enllà de requerir de l’esforç individual, tenen en comú la necessitat de sumar voluntats, i treballar per adreçar les decisions posant l’accent en els ciutadans. Uns ciutadans que en llibertat, i amb plena consciència, s’organitzen per dotar-se dels mecanismes de gestió del present, i construir/mantenir els pilar bàsics que configuren i vertebren l’esdevenidor.

Acceptant que la societat és plural, que hi ha múltiples enfocs possibles per entomar el futur, i assumint la diversitat, cal reconèixer que, per sumar esforços i decidir entre alternatives, esdevé imprescindible preguntar als ciutadans i escoltar-los. En democràcia escoltar la ciutadania implica votar en llibertat i amb absència de violència. Cal acceptar que votar és en primer lloc reafirmar la capacitat de decidir respectant a l’altre. En segon lloc, votar és també un acte que manifesta el compromís amb el futur col·lectiu. I en tercer lloc, votar és l’expressió de la responsabilitat de passar dels comentaris, de les protestes i les paraules buides a les propostes argumentades.

En els darrer anys, votar o consultar a la ciutadania sembla que sigui un problema. Hom recorda el canvi de govern a Italià sense eleccions, les intervencions del països de la Unió per la troica, o les importants mesures d’ajustos pressupostaris efectuades a l’Estat. L’aparença és que traçar el futur col·lectiu és quelcom restringit a uns pocs. Un futur que, segons alguns expliquen, s’ha de moure en un escenari on poc importa el talent; que disposarà d’altes taxes d’atur estructural; salaris baixos i desajustats al cost del nivell de vida; pocs recursos públics en formació i R+D; i baixa protecció social. Un model que no podem acceptar i cal qüestionar identificant alternatives i que hauríem de capgirar. Quelcom que de ben segur podem fer si assumint que per avançar hem de fer-ho “Doblándole la mano al destino”.

En la mateixa línia de no consultar a la ciutadania, i de decisions imposades, tot sovint per forces sense rostre, cal analitzar l’actual situació catalana. Costa d’entendre que si la majoria de forces parlamentàries volen convocar el proper 9 de novembre als catalans, el govern de Madrid s’oposi, aferrant-se a la literalitat de la Constitució i la seva immutabilitat. Sorprèn que, en democràcia, no es vulgui conèixer de forma fefaent el que volem la majoria dels catalans col·lectivament. Uns catalans que, sense renunciar ni menystenir el camí fet fins ara, sabem que el camí per endavant és més important que el que cada dia deixem enrere.

Entenen la importància del camí per endavant, i en el que tots hem de tenir-hi lloc, esdevé imprescindible la consulta democràtica. Una consulta a la ciutadania que no pot ser un problema, tot al contrari és l’inici de la solució.

Antoni Garrell i Guiu

25.08.2014

Article publicat a El Singular Digital